Alguna cosa es complia
Una pareja con las llaves de una casa. /
Com que al despertar-se era viu, va fer el mateix que els vius: es va dutxar, es va afaitar, va esmorzar, va conversar amb la seva família i va anar a la feina. Tot en ordre. No obstant, sota aquesta coreografia rutinària bategava la sospita que durant la nit havia travessat una frontera existencial invisible. Alguna cosa s’havia trencat durant les hores de son. Va sentir que era, en certa manera, una versió pòstuma de si mateix. No hi havia en el descobriment cansament ni desànim, sinó la certesa d’estar complint els deures d’un viu mentre contemplava el món amb la serenitat distant d’un mort. Caminava per la vorera com per un decorat, i les persones amb qui es creuava semblaven figurants en un escenari a què en veritat ja no pertanyia. Al demanar un cafè, al bar, va observar l’escuma tremolosa com qui examina un objecte arqueològic. Tot el que passava al voltant –el cascavellejar de les culleretes, el rumor de les converses, el brunzit de les impressores a l’oficina– se li presentava amb la nitidesa que tenen les coses quan ja no són per a un.
La vida, observada des de la mort, resultava més precisa. Els colors, més intensos; els sorolls, més cruels; les olors, més antigues. Un mort que torna per unes hores al territori dels vius no s’enganya amb promeses ni amb plans, només percep la matèria pura del que existeix. Cada gest, com cada paraula, eren un gest i una paraula irreversibles.
Al final de la jornada, de tornada a casa, va treure la clau, la va mirar amb estranyesa malgrat reconèixer el clauer, fins i tot la forma de les dents metàl·liques, que tantes vegades acariciava amb la punta dels dits quan anava a l’autobús o al metro. A l’introduir-la al seu lloc, va tenir la impressió que el pany estava fet de matèria orgànica, de carn, com si, més que en una vivenda, penetrés en un cos. Després, cada estança del domicili li va semblar una víscera. La televisió estava encesa, com un fetge, segregant els sucs digestius de la realitat. Es va asseure junt amb la seva dona i es va menjar un sandvitx amb la docilitat d’un cadàver. Va sentir que alguna cosa s’havia complert o estava en procés de complir-se, però ignorava què.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
