Zelenski, sense escapatòria

Convé recordar, en primer lloc, que la cita seguia la trobada que Trump va mantenir a Alaska amb Vladímir Putin el dia 15. Una reunió que va tornar a deixar de manifest tant les línies vermelles que Moscou ha fixat des de fa temps, com el progressiu alineament de Trump amb les posicions del seu homòleg rus. En conseqüència, el marc en el qual Zelenski es veu obligat a moure’s és d’una estretor tan estreta que pràcticament no li concedeix cap marge de maniobra per sortir-ne. Putin ho ha deixat del tot clar: no al cessament d’hostilitats previ a l’inici de negociacions de pau, no a una reunió amb Zelenski i no a la presència d’unitats de l’OTAN en terra ucraïnès. I tot això sense oblidar la seva negativa a l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN, la seva exigència de desmilitarització i el seu rebuig de la mera existència d’Ucraïna com un Estat sobirà.

I el pitjor no és que Moscou plantegi aquestes exigències maximalistes, i demostri que continua sent capaç de suportar el càstig de les sancions internacionals sense modificar el seu rumb imperialista, sinó que Trump les hagi anat acceptant com unes posicions de partida. Una postura que invalida el seu pretès paper de mediador, al convertir-se de fet en un aliat del president rus en el seu intent de vèncer la resistència ucraïnesa. Així passa, per exemple, amb l’abandonament de la proposta ucraïnesa d’establir un immediat cessament d’hostilitats com un pas previ a l’arrencada d’un veritable procés de negociació directe entre Kíiv i Moscou. Mentre Zelenski pretén estalviar més patiment a la seva població, acordant un alto el foc a tots els fronts, Putin prefereix reactivar les negociacions mentre segueixen els combats. Calcula que, mostrant així una aparent voluntat de pau, desactiva l’amenaça que Trump decideixi aplicar més sancions en contra seu, mentre les seves tropes poden continuar l’ofensiva, i guanyar més terreny davant un enemic al límit de la seva capacitat defensiva.

Un altre tant s’ha de dir sobre l’intercanvi de territoris que va cobrant força aquests últims dies. Trump, recolzant Putin, assumeix que Ucraïna ha de retirar totes les tropes dels oblasts de Luhansk i Donetsk, i cedir-los a Rússia, mentre que es congelaria la posició actual dels respectius exèrcits als de Kherson i Zaporíjia. Dir-ne intercanvi és oblidar que els quatre oblasts són plenament territori ucraïnès i que, per tant, Rússia no estaria cedint res, sinó quedant-se definitivament amb terra ucraïnès conquerit il·legalment per la força. Tot això sense oblidar que la Constitució ucraïnesa impedeix a Zelenski renunciar a cap tros del seu propi país.

Notícies relacionades

¿Es pot confiar en Trump?

Els arbres són víctimes

I tampoc hi ha res sòlid a deduir de les promeses de proporcionar a Kíiv garanties de seguretat, tot i que ara els aliats europeus que han acompanyat Zelenski en la seva visita a Washington s’afanin a convèncer-lo del contrari. En primer lloc, cal recordar que, el 2014, Londres i Washington van acceptar passivament l’annexió russa de Crimea, malgrat que eren els avaladors (¡juntament amb Moscou!) de la integritat territorial d’Ucraïna des de 1994, quan Kíiv va renunciar al seu arsenal nuclear. D’altra banda, Moscou ja ha fet saber obertament que de cap manera acceptarà la presència de tropes de l’OTAN en terra ucraïnès. En conseqüència, i sense que Trump s’hagi encarregat d’aclarir el dubte, queda en l’aire quin tipus de noves garanties de seguretat rebrà Zelenski, més enllà de l’anunci de la compra de material de defensa nord-americà per part d’Ucraïna, pagat amb diners dels seus aliats europeus.

La parafernàlia trumpista i els forçats somriures dels convidats a la Casa Blanca no poden ocultar el que cada dia resulta més evident: Ucraïna no pot expulsar per si sola les tropes invasores i es veu abocada a la pèrdua d’una part substancial del seu territori.