Benjamin Netanyahu /
L’aprovació per part del gabinet de Seguretat d’Israel de l’ocupació total de la ciutat de Gaza és una andanada en la línia de flotació de la per si sola estèril negociació d’una treva que permeti alliberar la vintena d’ostatges vius en poder de Hamàs, combatre de manera eficaç la fam palestina a la Franja i obrir una porta a l’esperança. Els objectius fixats per Benjamin Netanyahu són massa eloqüents, vist el comportament fins avui d’un Govern disposat a ocupar per complet el territori i suposadament fiar la seva Administració a una instància civil, aliena a Hamàs, amb una composició i atribucions que ningú coneix. En aquestes condicions, amb més de 61.000 palestins morts des que va esclatar la crisi i dos milions de persones sense res, l’espectre de la neteja ètnica es reafirma com a part d’un pla dissenyat per arribar en sis mesos a tots els objectius.
Tot i que el que ha acordat el gabinet de seguretat ho haurà d’aprovar demà el Govern israelià, sembla improbable que modifiqui la seva deriva la posició majoritària de l’opinió pública del país, manifestada al carrer, contrària a fixar un rumb que, no sense raó, tem que faci impossible recuperar amb vida els ostatges que fa 20 mesos que estan en mans de Hamàs. També sembla improbable que la posició del cap d’Estat major de les forces de defensa israelianes, contrari al pla aprovat, contingui la seva aplicació i encara menys la declaració firmada per 600 antics oficials d’alt rang i exfuncionaris de la comunitat d’intel·ligència –el Mossad i el Shin Bet–, igualment contraris a l’annexió de facto de la Franja.
Sense un canvi manifest de rumb de l’Administració de Donald Trump, d’altra banda poc previsible, no sembla que hagi de ser efectiva la carta que han dirigit al president veterans de les forces armades i de l’aparell de seguretat d’Israel, que creuen que no té sentit l’estratègia dissenyada per Netanyahu i els seus generals quan és un fet que la capacitat operativa de Hamàs ha sigut desmantellada. El final abrupte de l’última tanda de negociacions a Qatar no fa més que justificar la idea que la Casa Blanca no posa més objeccions a l’ocupació completa de Gaza promoguda per Netanyahu. O, el que és el mateix, el desastre humanitari pesa moltíssim menys en l’ànim nord-americà que la seva oposició a la qual algun dia vegi la llum la solució dels dos estats.
Per més que creixen els governs disposats a reconèixer l’Estat palestí en el transcurs de la pròxima assemblea general de l’ONU –França i el Regne Unit, dos dels últims a anunciar-ho–, la realitat és que la comunitat internacional és incapaç d’aturar el que es vaticina que agreujarà el drama humà que es desenvolupa a la Franja. Podria la Unió Europea exercir aquest paper corrector si la seva política exterior no estigués obstaculitzada per la seva divisió interna i per la lentitud amb què Alemanya va assumint la necessitat d’impugnar públicament el comportament d’Israel.
Així, la crisi s’encamina cap a una nova etapa sense que reaccioni algun dels actors amb possibilitats de neutralitzar l’estratègia israeliana de terra cremada i l’escomesa contra els drets humans. Tot estpa sotmès a la cobertura nord-americana de la tragèdia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
