Illa sobreviu en minoria

El primer any de govern de Salvador Illa presenta un balanç esperançador. Tenint en compte les dificultats per què passa el president de la Generalitat, s’entén l’aprovat sobrat que obté en la majoria dels sondejos d’opinió. Efectivament, de tots els presidents que ha tingut la Generalitat de Catalunya, Illa és el que té una representació més exigua al Parlament: 42 diputats, molt lluny dels 68 que requereix la majoria. En aquestes circumstàncies, i sense comptar amb socis de govern estables, és un èxit tenir embastades les seves principals promeses electorals. Això és el resultat d’haver prioritzat la gestió per sobre de la ideologia. I d’haver-ho fet buscant el diàleg partit a partit, com solen dir en el futbol. Amb aquest tarannà i la col·laboració del Govern de Pedro Sánchez, li ha sigut possible acordar el traspàs de Rodalies i començar a fer-lo efectiu. I encara més important, la decisió de cedir de manera progressiva a la hisenda catalana els tributs recaptats a Catalunya. En aquest cas, al ritme que requereix la complexitat tècnica i política d’una mesura que apunta a un horitzó federal.

Cap d’aquestes dues mesures estrella seran fàcils d’implementar. Sobretot, amb referència al finançament, en què Illa rema contra corrent. Contra l’escepticisme dels independentistes que, atiats per Carles Puigdemont, sempre estan disposats a veure una trampa darrere de cada retard. I contra el Partit Popular i els seus governs autonòmics, a qui ni Illa ni la ministra Montero han aconseguit convèncer del fet que, per molt singular que sigui, el finançament català atén criteris de solidaritat i és exportable a altres territoris. Si hi afegim la debilitat del Govern de Sánchez, assetjat per denúncies de corrupció, i les suspicàcies de molts jutges que recorden el que va passar amb l’Estatut del 2006, tenim un quadre complet de les dificultats que Salvador Illa ha esquivat per ara però que es poden agreujar a la tardor.

Són molts els reptes que Catalunya ha anat posposant durant els anys del procés. L’ampliació de l’aeroport –que topa amb els socis d’investidura–, la política d’habitatge, les beques universitàries, una política decidida de memòria històrica, la millora de l’educació catalana –a la cua de moltes comunitats–, l’atenció al món rural, la transformació de la indústria, una política turística sostenible, la persistència de la violència masclista. En aquestes i altres qüestions ara hi ha almenys una carpeta oberta a la plaça de Sant Jaume. En alguns casos amb programes conjuminats. Una cosa ben diferent són els acords polítics necessaris per portar-les a terme. En particular per aprovar els pressupostos del 2026, que depenen d’Esquerra Republicana i dels Comuns. El més fàcil és donar la culpa als altres. Salvador Illa, però, ha d’acceptar que governar és alguna cosa més que pacificar i gestionar. És ser capaç d’explicar cap a on vol portar Catalunya. Amb quin horitzó emprendrà els reptes que hem enunciat. En ocasió d’algun dels seus viatges, el president català ha donat algunes pistes. Ara fa falta presentar alguna cosa més que un programa de Govern. Un relat que respongui als desafiaments del segle XXI.