La Sadako que sobreviu a Hiroshima

1

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

07 d’agost del 2025. 06:00

0 Comentaris

L’algoritme d’Instagram m’ensenya fa dies el vídeo d’un nen de 12 anys japonès que guia turistes pels voltants de la zona zero de la bomba nuclear d’Hiroshima. Ja fa 80 anys de la catàstrofe, i el petit explica que fa aquesta activitat voluntària perquè d’aquí 80 anys es continuï recordant què va passar tot i que ja no quedi cap supervivent d’aquella barbàrie, ni el relat el puguin transmetre personalment pròxims directes de les seves víctimes. Hi ha altres maneres de transmetre el terror, de donar l’avís precís que ha d’evitar que es repeteixi la història. La cultura és una d’elles. No ha sigut fàcil explicar el terror en la ficció, és tal la magnitud del que va desencadenar la bomba que necessitem recórrer a les metàfores, al dolor expressat amb circumloquis, sense atrevir-nos a tocar la ferida oberta. Les pel·lícules acudeixen una vegada i una altra al bolet de núvols o gas que representa la detonació de la bomba, la imaginació omple els buits del relat. Prefereixo els llibres. El meu primer efecte d’Hiroshima me’l va fer una lectura de nena, Sadako vol viure, de Karl Bruckner. Es va publicar abans en català que en castellà. La història recollia l’experiència d’una nena real castigada per les seqüeles físiques i emocionals de la bomba, que lluitava per sobreviure malgrat tot, agafada a l’esperança que li donava acabar milers de grues per la pau. Sadako viu en aquestes pàgines i en l’estàtua que s’aixeca a Hiroshima per reconèixer-la com a símbol.