¿Estudies o heretes?
Hem de triar, perquè tot no pot ser. O estalvies o menges fruita de temporada. Les dues coses són impossibles. La vaca no dona per a més, deia la mare. Llegeixo en informes de bancs i organismes econòmics que els nens d’avui seran demà joves incapaços de comprar-se un habitatge i independitzar-se, si no és que hereten. Això no fa que els nostres pròcers entrin a sac contra el mercat immobiliari, que sacrifica un dret ciutadà en l’altar de la usura. Ras i curt: protegeixen les herències alliberant-les d’impostos.
Mare, pare, la pilota torna a ser a la vostra teulada: després de criar i educar haureu de llegar. Quina pressió; això no s’acaba mai. Ja podeu anar ficant a la guardiola de fang el que faci falta per al totxo del futur. Adeu a aquests raconets per fer la volta al món durant la jubilació o a donar-se el caprici d’una caravana per viatjar fora de temporada. Les caravanes ja són llars permanents. I les herències magres dels avis van directes als nets, sense passar pels fills. Ells ho van tenir més bé: amb un sou (o dos els més afortunats) podien demanar un préstec al banc per al pis i viure estretament però dignament a compte del sobrant. Aquells temps no tornaran. Amb la nòmina sencera, o dues nòmines senceres, els joves no en tindran prou per construir-se un sostre. Cal donar-los un cop de mà o clavar-los una puntada de peu i que emigrin. Conec progenitors que adquireixen immobles en altres comunitats autònomes perquè són més barats. Herències a distància. Com a mínim tindran això. Una casa a la quinta forca o el seu usdefruit. Així s’acabarà omplint l’Espanya Buidada.
Hi ha qui, com jo mateixa, estalvia en un pot per a la universitat. Per si cal desplaçar-se a fer la carrera desitjada o no s’arriba a la nota de tall. Durant una mil·lèsima, em trenco les banyes per si la meva voluntat ferma té un final equivocat. Potser no hauria d’estalviar per als estudis, sinó pagar l’entrada d’un pis a Albacete i deixar-lo al testament. Com que soc del segle passat, estudiant amb beca i un esforç familiar gegantí enfocat a l’educació superior, és per a mi una prioritat que els nens es puguin instruir. Estudiar o heretar, aquesta és la qüestió. Sort que ha vingut la ministra de Ciència, Innovació i, sobretot, Universitats a aportar el seu gra de sorra i clarificar el dilema. En defensa d’un company seu de sigles que ha dimitit després de revelar-se que potser va falsejar el currículum per aconseguir un lloc públic, Diana Morant ha dit que a un polític no el fa un títol, sinó el full de serveis, i que l’important en política no és tant el títol com la dignitat. Ni que fossin coses antagòniques. La ministra té una manera ben curiosa de defensar i prestigiar la seva àrea de competències. Fa unes setmanes, va posar el crit al cel contra les universitats privades que formen els vailets sense les degudes garanties i reparteixen a cabassos diplomes ben cars. Amb aquest panorama, potser cal tancar facultats proveïdores d’articles tan devaluats com els títols i posar els nois a grimpar dins dels partits. Amb el que ens estalviaríem els pares en educació podríem engreixar l’herència. I, a sobre, ves a saber si arribarien a ministres.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
