Sis mesos de Trump

L’estratègia de Trump d’utilitzar la guerra aranzelària per imposar el seu punt de vista ha tingut un efecte limitat, ha sumit els mercats en la incertesa i ha abundat en el caràcter imprevisible de la seva presidència, com va passar en el seu primer mandat. L’exigència que els socis de l’OTAN destinin a la defensa el 5% del PIB és l’ingredient central de la qüestió securitària a Europa, motiu de controvèrsia política no només a Espanya i que alimenta la sensació que l’augment de riscos s’aborda des d’un plantejament en el qual pesen més els factors econòmics –els interessos del complex militar-industrial-tecnològic– que la recerca d’un ordre mundial estable.

En aquest enfocament cada vegada més generalitzat, els càlculs objectius d’alguns estats majors com l’espanyol, que impugnen les exigències de Trump, cauen en l’oblit i la cultura pacifista gairebé no té difusió. Així de nou és actualitat el vell dilema de la seguretat, que planteja les conseqüències del rearmament d’un país o grup de països com un estímul per al rearmament dels seus competidors o adversaris. Les proclames del president dels Estats Units sobre el rearmament de l’OTAN van en aquesta direcció; les del president Emmanuel Macron, referides a la necessitat de desenvolupar un arsenal europeu de dissuasió nuclear, també.

En les promeses electorals de Trump hi havia l’anunci d’una resolució immediata dels conflictes d’Ucraïna i Gaza i la configuració d’un nou espai de seguretat. No van ser més que eslògans publicitaris. La invasió d’Ucraïna compleix tres anys i mig, convertida en una guerra de desgast, amb Vladímir Putin inassequible a tota pau pactada i amb l’amenaça de Trump d’imposar aranzels del 100% al comerç amb Rússia, tan raquític que tal amenaça no té efectivitat. Segueix Benjamin Netanyahu sumant víctimes en la carnisseria de Gaza sense més senyals d’una treva.

Es pot dir que res s’ajusta al que s’esperava fa mig any i apunten en l’horitzó nous factors d’inestabilitat relacionats amb l’ofensiva de Trump per emprendre problemes interns (l’herència del cas Epstein). Alhora, continua sense aparèixer a Europa l’impuls unificador necessari en matèria de seguretat i defensa, habituats els governs a arrecerar-se sota el paraigua protector nord-americà. Es multipliquen d’aquesta manera les al·lusions a l’autonomia estratègica, però la concreció de tal principi és prou difusa. I en tal situació és fàcil constatar que surten reforçades les exigències dels Estats Units i empetiteix la capacitat d’Europa d’influir en la gestió dels conflictes i les seves conseqüències a escala continental.