La tribuna
La UE, esborrada de la història
Som davant l’última oportunitat per completar el procés que ens ha de portar a comptar amb una veu única en l’escenari internacional
La cimera de l’OTAN va deixar clar que els aliats europeus no estan disposats a sortir de l’ombra protectora de qui fa dècades que actua com a garant de la seva seguretat
Dominique de Villepin, ex primer ministre francès i probable candidat a les pròximes presidencials, diu que "si Europa [és a dir, la UE] no reacciona ara, serà esborrada de la història". S’afegeix així a una llarga llista de responsables polítics i analistes que venen advertint des de fa temps sobre la creixent irrellevància dels Vint-i-set en l’escenari internacional i, en termes positius, sobre la necessitat de reaccionar abans que sigui massa tard. Advertiments com el que si no es té seient a la taula és perquè, probablement, es formi part del menú, o crides a aprendre el llenguatge del poder i a assumir que no es pot ser herbívor en un món de carnívors, ja formen part del repertori dels que entenen que ens trobem davant l’última oportunitat per completar el procés que ens ha de portar a comptar amb una veu única en l’escenari internacional, conscients del fet que individualment cap té prou pes i que ningú esperarà per nosaltres.
El repte és immens, tant en la seva dimensió exterior com la interior, amb exigències especialment rellevants en el terreny econòmic, tecnològic i de la seguretat. En la dimensió exterior, per si amb la sentència d’Angela Merkel el 2017 no n’hi hagués prou –els Estats Units no són un soci fiable–, l’actual agressivitat de Donald Trump hauria de ser suficient per passar de les paraules –com les de Friedrich Merz, plantejant obertament la necessitat d’"independitzar-se de Washington"– als fets. Desgraciadament, la recent cimera de l’OTAN ha tornat a deixar clar que els aliats europeus encara no estan disposats a sortir de l’ombra protectora de qui fa dècades que actua com a últim garant de la seva seguretat, tot i que això impliqui assumir una subordinació sens dubte perjudicial. Ara com ara, els diversos plantejaments nacionals, entre europeistes, atlantistes i neutrals, continuen frenant el procés que hauria de desembocar en una veritable autonomia estratègica.
Aquesta mateixa fragmentació interna es percep en el terreny comercial, amb un Trump jugant a alimentar les dissensions intracomunitàries, amb premis i càstigs repartits discrecionalment, i una Comissió Europea titubejant sobre la manera de respondre a l’atac nord-americà. D’aquesta manera, es va estenent la impressió que no hi ha voluntat política per rendibilitzar les potencialitats i les capacitats que atresoren els Vint-i-set al servei d’una causa comuna.
Per trencar aquesta dinàmica, assumint que no es pot fer gaire més amb les actuals regles de joc, resulta imprescindible obrir un nou procés constituent. Un procés que, per exemple, posi fi a la regla de la unanimitat per prendre decisions al ritme i amb la profunditat que exigeix la situació. I en aquest punt, a més de la dictadura del curtterminisme en el qual es mouen tots els governs nacionals, un dels problemes principals està localitzat en el si de les nostres pròpies institucions comunitàries.
Un desafiament de dimensions constituents només es pot encarar si es compta, en primer lloc, amb una base social majoritàriament a favor de la causa europea. Les enquestes més recents semblen confirmar que l’esmentada base hi és, no només en relació amb els avantatges que reporta l’euro, sinó també com un sentiment generalitzat de pertinença a una entitat afegida a la nacional. Però aquesta realitat conviu amb el creixement significatiu de moviments populistes, xenòfobs i obertament racistes, antieuropeistes per definició. És un fet que, avui, tant la Comissió Europea com el Parlament Europeu estan creixentment escorats cap a posicions en les quals els ultranacionalistes han aconseguit un nivell de representativitat que els permet bloquejar tot allò que considerin excessivament comunitari (com a oposat a nacionalista).
En conseqüència, quan el que es necessita és precisament un impuls europeista renovat, més ambiciós que el que ens ha portat fins aquí, ens trobem amb una relació de forces entre els que han de prendre les decisions pertinents que pot donar com a resultat que no hi hagi la suficient massa crítica per fer el pas. La irrellevància, en aquest cas, és a tocar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
