S’ha acabat la tempesta tecnològica

Veure les disrupcions com una tempesta pot ser desbordant, situant-nos en la passivitat i la manca de reflexió crítica. Agafeu qualsevol titular sobre intel·ligència artificial generativa: si la tempesta de la IA "arriba", sembla que només puguem protegir-nos, adaptar-nos o esperar que passi. Aquesta postura pot ser còmoda perquè ens allibera de responsabilitats com a persones usuàries. Ens convida a deixar-nos endur pel flux i veure fins on ens porta. Fluir és fantàstic, però hem de reivindicar l’adopció tecnològica com un procés social i polític, perquè els entorns digitals són també els paisatges on creixem, aprenem, treballem i ens divertim. Si són espais clau per a la nostra socialització, hem de poder negociar perquè siguin eines que ens ajudin i uneixin, en lloc de separar-nos o sotmetre’ns.

També cal superar la teoria de la difusió d’innovacions d’Everett Rogers. El 1962 va proposar un model per descriure com s’adopten novetats segons el temps i el volum de persones que les utilitzen. Li devem la identificació dels early adopters, aquells que adopten una tecnologia o producte gairebé acabat de sortir del forn. Reconeixereu aquests perfils: reserven el nou mòbil abans que surti a la venda, exploren l’última funcionalitat de la xarxa social o us parlen de la nova frontera quan ningú sap ben bé ni com es diu. Tenen entusiasme per la descoberta i poden esdevenir prescriptors més enllà dels seus cercles.

Ara bé, el que Rogers no va dibuixar en la seva campana (lineal i teleològica) és la diversitat en les formes d’adopció i els efectes de les desigualtats. Mai plou a gust de tothom perquè no tothom està en les mateixes condicions. No va només de ritmes i atreviment, sinó d’estratègies d’apropiació. Aquesta part, més conscient i empoderada, depèn tant de les competències digitals com de l’autoconfiança i la capacitat d’arribar a final de mes. No és el mateix una mare sola amb tres feines que rep missatges de l’escola per una app de pagament que un directiu amb smartphone d’última generació i temps per experimentar amb la IA, o un infant vivint en un infrahabitatge sense mitjans per penjar els deures a la classe virtual. Les desigualtats digitals no són només d’accés, sinó d’ús i d’apropiació significativa.

La mateixa IA generativa no té el mateix impacte per a un dissenyador que l’empra com a assistent creatiu, per a un docent amoïnat pel plagi o per a una adolescent que hi busca consells emocionals. Són usos diferents, significats diversos, apropiacions distintes. I cap d’aquestes realitats té cabuda a la corba de Rogers.

Notícies relacionades

La diplomàcia que necessita Ucraïna

La festa dels 18

Avui sabem que com més gran és la distància entre qui dissenya la tecnologia i qui la fa servir, més desigualtat genera. Cal passar de la campana al cercle: un cicle virtuós on la innovació no neixi només d’una idea visionària, sinó de la voluntat de resoldre necessitats reals de manera responsable, respectuosa i justa. On les persones tinguin veu i vot sobre quines solucions digitals necessiten, per generar espais d’imaginació alternativa i participació directa des del disseny.

Recuperem la mirada crítica que situa els termes de la negociació social. Cal qüestionar l’hegemonia tecnològica i els marcs mentals que l’acompanyen. Val la pena preguntar-nos fins a quin punt la retòrica de la tempesta tecnològica indomable ens serveix a nosaltres o sobretot a qui es dedica a vendre paraigües.