L’altra cara de l’emprenedoria juvenil

M’admira també l’assumpció que qualsevol idea, preocupació o necessitat pot esdevenir projecte. D’alguna forma, han interioritzat que emprendre és una manera de donar resposta a les seves necessitats, i en alguns casos potser la consideren única. Sovint es diu que el jovent és la caixa de ressonància del sistema. Em pregunto si és una de les derivades del discurs neoliberal predominant, amplificat per les plataformes digitals més habituals, que reguen a dojo la idea de les persones fetes a si mateixes. La combinació de marca personal, èpica de l’esforç i visibilitat constant configura un imaginari on l’èxit és individual i públic alhora. A les xarxes, entre tutorials d’autoajuda, històries de superació i reels motivacionals, s’alimenta el cuquet de l’heroïcitat emprenedora.

Amb les dades a la mà, un 40% de la població entre 15 i 34 anys li agradaria muntar el seu propi negoci. Segons l’enquesta de joventut més recent (2022), els entrebancs són el risc que comporta, la manca d’habilitats emprenedores o l’accés al finançament. Les diferències de gènere són notables (45% de nois es plantegen emprendre, respecte al 36% de noies). La franja d’edat més atrevida és dels 15 als 19 anys, i territorialment destaquen les comarques gironines (45%) i la Catalunya Central (43%). L’àrea metropolitana queda en tercer lloc, amb un 41%.

Aquesta diferència pot explicar-se per diversos factors sociològics i econòmics. D’una banda, les zones més petites o amb un teixit productiu més divers i flexible tendeixen a fomentar l’autoocupació i la cultura de la proximitat, on emprendre sovint s’associa a la continuïtat de negocis familiars o a la creació de projectes arrelats al territori. De l’altra, a l’àrea metropolitana, la densitat institucional i empresarial pot fer que la idea d’emprendre es visqui com un projecte més competitiu i exigent, sovint associat a l’àmbit tecnològic o corporatiu, en forma de start-up digital.

En síntesi, la voluntat d’emprendre creix allà on les xarxes comunitàries i la identitat local donen suport a la iniciativa, mentre que en els entorns urbans més saturats i jeràrquics predomina una visió més instrumental i estratègica de l’emprenedoria. Les dades de l’Observatori del Treball mostren fins a quin punt la precarietat, la rotació constant i l’escassetat d’oportunitats estables configuren el mercat laboral juvenil. En aquest context, l’emprenedoria emergeix com una alternativa gairebé natural: una via per recuperar l’autonomia i imaginar un futur propi allà on el sistema no n’ofereix.

M’admira l’empenta i em preocupen les dades sobre la forma desigual com es distribueix la possibilitat d’emprendre. Però sobretot, em capfiquen els relats. Més enllà del llenguatge de l’autorealització i de la construcció del propi futur, emergeixen dues vies molt diferents: emprendre per transformar el món o emprendre per conquerir-lo.

Notícies relacionades

Deu anys del Bataclan

L’AP-7, del peatge a la penitència

De nou, hi ha una fractura de gènere evident. Els referents de l’heroi unicòrnic continuen associats a perfils masculins, individualistes i competitius, mentre que la voluntat de millorar el món ressona més entre projectes corals i lideratges femenins, sovint arrelats al territori o amb vocació comunitària. Deixem d’alimentar els mites dels genis solitaris per fomentar projectes de propòsit compartit. Que cada projecte sigui una aposta sobre el món que volem.

Hauríem de començar a explicar-los més i millor que el futur no depèn tant de les idees que generem, sinó de com decidim cuidar-les, amb qui les fem créixer. Que emprendre pot ser una manera d’estimar el món, si l’objectiu no és destacar-hi, sinó fer-lo més habitable per a tothom.