Ho sap qui ho ha viscut

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

11 de juliol del 2025. 06:01

0 Comentaris

Adriana Lastra, delegada del Gobierno en Asturias, a su llegada al comité federal del PSOE el pasado 5 de julio. / Borja Sánchez-Trillo

Han passat ja diversos dies des que les vaig conèixer, però aquestes paraules d’Adriana Lastra en el comitè federal del PSOE encara ressonen al meu cap: «El patriarcat no només actua a cara descoberta. No necessita empènyer amb violència. En té prou amb suggerir, amb deixar caure. No t’expulsa, et va empenyent cap als marges. T’aïlla amb silencis. Et converteix en sospitosa per pensar diferent. Et va deixant sense espai, sense veu, sense suport. I si no te’n vas, et va fent la vida impossible fins que ho facis. Et destrossa. Ho sap qui ho ha viscut». Diumenge, mentre preníem l’aperitiu a casa, L. i jo les vam comentar. Jo em vaig mostrar cautelosa, ja que en aquests casos la vehemència em pot i em perd. Ho vaig fer perquè sabia que L. se sentia identificada amb el que narrava la política. «Ho sap qui ho ha viscut». Gairebé vuit mesos després que el patriarcat actués contra ella, la destrossés, va sent conscient del que va passar, a què es va veure obligada a renunciar per evitar caure més avall en el pou de la depressió, l’ansietat i l’estrès al qual l’havien llançat. Aïllada. Sospitosa per pensar o sentir diferent. Sense veu. Sense suport. Destrossada. Com Lastra. L. va decidir marxar. En aquest entorn laboral, viciat i tòxic, li van fer la vida impossible fins que se’n va anar. Com Lastra. «Soc més pobre, però més feliç», sol dir ara, si algú l’hi pregunta. No es reconeix encara en el complex paper de víctima. A mi m’ha costat anys arribar a definir, anomenar el que en realitat era aquell missatge en el qual un reconegut escriptor, a qui havia entrevistat, em convidava a casa seva per ensenyar-me una cosa «molt gran» que tenia. Es tractava d’una agressió verbal emparada en la descontextualització que permet el llenguatge escrit. Això era. Li vaig explicar al meu cap de llavors el que havia passat i li vaig mostrar el missatge. Ell ho va convertir en motiu de burla i des d’aquell moment vaig ser protagonista d’una broma recurrent, cada vegada que l’escriptor publicava llibre: «Que hi vagi la Inés, ha, ha, ha». Aquell dia, malgrat la indiferència generalitzada, vaig rebre el suport d’un company. Em va dir que no em preocupés, ell m’acompanyaria al dinar, i em va suggerir el que li havia de contestar: «Vindré amb un company que t’admira i té ganes de conèixer-te». Això li vaig escriure, a la qual cosa l’autor va contestar refugiant-se en el fals humor, parapet que el protegiria en cas que jo em sentís ofesa. «El que tinc molt gran és el manuscrit de la novel·la, ha, ha, ha», em va respondre. Inquieta i incòmoda, vaig anar a casa seva amb el meu company, ens va mostrar l’original del llibre, la coartada perfecta, i després vam menjar junts. Quan vaig arribar al meu pis aquella nit, la ràbia, silenciosa i continguda, va començar a apropiar-se de mi. Em sentia desprotegida, vulnerable. Li vaig demanar al meu cap que si d’ara endavant calia entrevistar l’escriptor, ho fes un altre company. I així va ser, tot i que l’acudit va seguir, rialles a costa meva si el nom de l’autor sortia en alguna conversa. Avui, al recordar-ho, encara m’empetiteixo, però sobretot m’enfurismo. La supèrbia de l’escriptor, la seva prepotència. La tebiesa de la resta, la seva connivència. La fragilitat i la ràbia segueixen allà. També el temor que alguna cosa així pugui tornar a succeir-me. Com a Lastra. Com a L.