Tant de poder en poques mans

La història ens ha deixat moments foscos, però aquesta combinació de poder militar, tecnologia i decisió unilateral configura un escenari sense precedents. Som al davant d’una tirania global de nou encuny: una tirania tecnològica i militar que amenaça de devorar l’ordre internacional.

Putin, Trump i Netanyahu, per esmentar els més rellevants, encarnen aquesta nova forma d’autoritarisme tirànic. Són els rostres visibles d’un poder que actua per sobre de les lleis, els parlaments i les institucions internacionals. A les seves mans hi ha la pau o la guerra, la vida o la mort de milions, i les seves decisions es prenen amb una rapidesa tan brutal que resulta difícil de mesurar: ¿setmanes, dies, hores? En el cas de Trump, ni tan sols va necessitar les dues setmanes que va prometre per decidir atacar l’Iran. N’hi va sobrar el 99%.

Aquests líders governen per mitjà de l’autarquia emocional i política. S’assessoren, sí, però només per validar decisions que ja han pres. Les altres coses són màscara. Actuen per sobre de qualsevol marc constitucional, de qualsevol mínima contenció ètica. Ignoren les Nacions Unides, abusen de les seves prerrogatives i converteixen l’estat d’excepció –declarat o encobert– en el seu hàbitat natural.

Avui assistim a una execució implacable d’aquest tipus de poder. S’imposa el mandat de l’ego hybris sobre l’interès comú. Es legisla amb ressentiment, es bombardeja amb arrogància. I es mata amb càlcul partidista.

Trump dirigeix l’exèrcit més poderós del planeta, amb un pressupost anual superior a 900.000 milions de dòlars i més de 5.500 ogives nuclears operatives. Putin gairebé disposa de 100.000 milions i prop de 6.000 càrregues nuclears. Netanyahu, amb 24.000 milions i un arsenal estimat de 80 armes atòmiques. Però el seu poder no acaba aquí: controlen els recursos naturals, el comerç, els serveis d’intel·ligència i els mitjans dels seus països. Ho manegen tot. I ho fan sense control i amb finalitats personals. L’Estat, convertit en botí.

Cap politòleg seriós pot negar que som al davant de formes de tirania modernes, legitimades per la força i revestides de propaganda nacionalista/identitària. Són autòcrates del segle XXI, armats amb la tecnologia del XXI però amb ambicions imperials del XIX.

¿És inèdita aquesta situació? No del tot. La tirania ha sigut una constant històrica tant a Orient com a Occident. En el segle XX, dictadors com Hitler, Stalin, Mao, Pol Pot i tants d’altres van sembrar l’horror. S’estima que els seus règims van provocar prop de 90 milions de morts, o sigui, una desena d’homes van ser responsables de xifres pròximes al 2,5% de l’extermini humà del segle passat. La gran pregunta és: ¿pot repetir-se una catàstrofe semblant? I la resposta és tan òbvia com inquietant: sí, i aquesta vegada podria ser encara pitjor.

Notícies relacionades

Massa pressa per a Sánchez i Feijóo

La valentia de Nico

El 1940, a les portes de la Segona Guerra Mundial, la despesa militar mundial era de 966 milions d’euros, el 3,33% del PIB global. El 2023, aquesta despesa va arribar a 2,24 bilions de dòlars. I tot i que la seva proporció relativa ha descendit, la seva quantitat ha augmentat en més del doble, i la seva capacitat destructiva de l’armament –especialment el nuclear– ha crescut de forma exponencial. El planeta està més armat, polaritzat i exposat que mai.

I n’hi ha més. La concentració del poder tecnològic reforça aquest panorama. El 87% del valor en borsa de les 25 empreses tecnològiques més grans del món correspon a firmes nord-americanes. Si hi sumem les connexions personals i polítiques entre líders com Trump i magnats com Elon Musk –o el conglomerat d’empreses tecnològiques d’Israel– , el resultat és aterridor: una nova oligarquia tecnomilitar amb capacitat per controlar dades, decisions i destins comença a dominar el món. Davant aquest panorama, la democràcia, la cooperació internacional i el multilateralisme ja no són només opcions: són urgències històriques. Perquè si no s’equilibra el poder, si no es limiten els qui avui decideixen sense límits, la pregunta no és si hi haurà una altra catàstrofe global, sinó quan.