1
Es llegeix en minuts
La gent gran, un deure de tothom

FERRAN NADEU

Una societat es defineix per com tracta la seva gent gran, sempre, però sobretot ara que l’envelliment de la població avança a una velocitat de vertigen. Espanya ho sap bé, immersa en ple hivern demogràfic. Reconèixer, protegir, cuidar i acompanyar els avis és un deure moral i una responsabilitat compartida entre famílies, administracions, institucions sanitàries, empreses i mitjans de comunicació. Episodis de la història recent demostren que no sempre s’ha exercit aquesta obligació. Així va ser quan les residències geriàtriques es van convertir en la zona zero del coronavirus o quan es van quedar sense electricitat durant la gran apagada.

Notícies relacionades

En aquest context i després que ahir se celebrés el Dia Mundial de l’Abús i Maltractament en la Vellesa, és urgent repensar les estructures familiars, socials i sanitàries per a la millor atenció a una gent gran que cada vegada més prefereix envellir a casa i amb la màxima autonomia possible. Que ho puguin fer en un entorn segur obliga famílies –que no poden oblidar-se dels que els van precedir–, cuidadors, sector públic i altres xarxes de suport social. Els que acaben ingressant en residències, tant públiques com privades, han de rebre una atenció assistencial de la màxima qualitat. Per a això és imprescindible comptar amb instal·lacions modernes i tecnològicament avançades, gestionades per personal suficient i qualificat. A més, els preus per plaça s’haurien d’ajustar, en la mesura possible, a les pensions actuals.

No obstant, la realitat no sempre és així, per la qual cosa plans com el de Catalunya, que destinarà 20 milions d’euros a reformar 70 residències, són benvinguts, tot i que puguin quedar curts. En tot cas, cal aplaudir algunes de les seves iniciatives concretes, com que la gent gran pugui conviure amb altres usuaris (joves amb discapacitat i víctimes de violència de gènere, entre d’altres). Això ajudarà a enfortir els vincles socials i intergeneracionals d’una gent gran a la qual l’hi devem tot. Som el seu llegat i hem d’estar a la seva altura.