Vivenda, confiança i democràcia
Cal introduir elements que permetin avançar cap a un model eficaç, preparat i alineat amb les necessitats de la ciutadania
La crisi de la vivenda ocupa des de fa temps el centre del debat públic. S’analitzen preus, normativa, oferta, demanda i models urbanístics, i es multipliquen els diagnòstics sobre les causes que dificulten l’accés a una vivenda digna. L’article firmat per Denis Itxaso i Jaume Collboni a El Diari Basc del 14 de febrer passat incideix precisament en alguns d’aquests factors. No obstant, abans fins i tot d’aprofundir en ells, convé plantejar una qüestió prèvia que rares vegades s’aborda amb prou claredat: qui pren realment les decisions i amb quina preparació ho fa.
Una part substancial de les decisions que condicionen el desenvolupament de vivenda s’adopta en l’àmbit municipal. Els Ajuntaments planifiquen l’urbanisme, gestionen el sòl i estableixen el marc real en el qual poden desenvolupar-se tant iniciatives públiques com privades. Per això, resulta legítim preguntar-se si les persones que assumeixen aquestes responsabilitats estan seleccionades en funció de la seva capacitat tècnica, la seva experiència professional o el seu coneixement directe de la realitat local.
La pràctica política mostra que, amb massa freqüència, l’accés als càrrecs municipals depèn principalment de dinàmiques internes dels partits polítics. La fidelitat orgànica, la trajectòria dins de l’estructura partidista o els equilibris interns semblen tenir més pes que la formació específica, l’experiència acreditada o el coneixement pràctic del territori. Aquesta realitat genera una distància evident entre la complexitat dels problemes que s’han de gestionar i la preparació real de qui els gestionen.
El resultat és, en molts casos, una administració local que no té continuïtat, especialització i visió estratègica a llarg termini. Els canvis constants en responsabilitats, motivats per interessos polítics conjunturals, dificulten la consolidació de projectes estructurals. I pocs àmbits requereixen tanta estabilitat i planificació sostinguda com el de la vivenda.
A més, la mateixa estructura interna dels partits reprodueix dinàmiques similars: els que ascendeixen solen fer-ho pel seu recorregut dins de l’organització més que per una experiència contrastada en la gestió pública o en l’àmbit social i professional relacionada amb les àrees que posteriorment administraran. Es configura així un sistema que prioritza la lògica interna sobre la competència tècnica.
Des de la perspectiva del ciutadà, això planteja un dubte incòmode però inevitable: ¿pot un sistema basat en aquests criteris oferir respostes eficaces a un problema tan complex i urgent com l’accés a la vivenda?
Notícies relacionadesLa conclusió inevitable és que, en el fons, estem parlant de la necessitat de revisar el sistema. Convé ser conscients que els canvis estructurals no es produeixen d’un dia per l’altre, ni en una sola legislatura, ni si més no en un únic mandat municipal. No obstant, aquesta realitat no pot servir com a excusa per a la inacció. Precisament, perquè les transformacions profundes requereixen temps, resulta imprescindible començar al més aviat possible a introduir els elements bàsics que permetin avançar cap a un model més eficaç, més preparat i més alineat amb les necessitats reals de la ciutadania.
Perquè potser el veritable debat sobre la vivenda no sigui únicament com construir més, sinó com construir millors decisions públiques.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
