Els ‘ayusers’ que parlen català
La presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, en la Conferencia de Presidentes de Barcelona. /
Isabel Díaz Ayuso és un animal polític brutal. Amb cara de tímida, les va clavant amb estilet lingüístic. Les engalta i el contrari ni s’adona que el dard l’està dessagnat i disminuint les forces. L’ayusisme es palpa a Madrid, entre els debats allunyats de líders polítics. I ella se sent segura per anar dient-la cada cop més gran, o més grossa, amb un empoderament psicològic devastador. Alguns diuen que darrere hi ha Miguel Ángel Rodríguez. Però no és cert. Tot i que qui fos portaveu del Govern d’Aznar marqui criteris i estratègies, és ella la que decideix com dir-ho, quan dir-ho, de quina manera dir-ho i on.
He de reconèixer que em va caure bé des que va començar a seguir-me a l’antiga Twitter, ara X, fa més de 10 anys. Es dedicava llavors a la comunicació a les xarxes i no seguia tants comptes. Jo vaig fer el mateix. No ens coneixem, no hem coincidit, però em continua interessant com al principi. No li deu haver sigut fàcil situar-se al lloc on es troba ara, però ha sortit victoriosa de la majoria d’enfrontaments entre companys de partit. Té molt mèrit, evidenciant que tot partit polític, d’esquerres o de dretes, és una gossada, una "olla de grills", com exclamava un bon amic pastor del Pirineu, sempre amb sàvies paraules.
El desvergonyiment té un risc. Per això, cal saber-lo controlar amb regnes segures i amb força. El desvergonyiment pot conduir-nos al ridícul o a la contradicció. El primer és una qüestió temporal. Hi ha comentaris ridículs que passen a ser un portent d’intel·ligència 20 anys després. Però la contradicció és una altra cosa. Provoca que un terreny segur es converteixi en relliscós i perillós.
La polèmica d’Ayuso sobre les llengües d’Espanya la passada setmana va ser un error profund. No es pot actuar en política creient que el teu interlocutor és idiota i desmemoriat. L’hemeroteca, que tot ho pot, és una bona arma a favor de la coherència. Els exemples donen per a una llarga llista. El primer que se’m passa pel cap és de quan José María Aznar va confessar que ell parlava català en la intimitat. Ningú s’ho va creure, però tenia un sentit d’acceptació. El català en la seva intimitat. Ho feia per seduir Jordi Pujol i els seus votants. Això és la política. I tot i que ningú s’ho cregués i resultés un comentari divertit, va valer com a picada d’ullet d’acostament.
Com va desemmascarar l’altre dia Gabriel Rufián en un busseig per les xarxes, Díaz Ayuso s’havia mostrat pròxima al bilingüisme i l’havia arribat a qualificar com un tresor. Si això ho pensava fa set anys, ¿què ha canviat? I va ser Esperanza Aguirre, com a presidenta de la Comunitat de Madrid, la que havia impulsat estudis en català a les escoles madrilenyes. ¿Llavors?
Ayuso va perdre una oportunitat única en la Conferència de Presidents a Barcelona d’evidenciar que el català és una llengua espanyola, com el castellà, l’eusquera, el gallec i algunes més. Però no entrarem en detalls. I, a més, va deixar els que militen en el bilingüisme integrador fora de joc, donant la raó als que defensen que a Madrid alguns no entenen res.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
