Editorial

Atrapats en l’apagada

L’energia depèn de decisions polítiques, però no pot ser un camp de batalla ideològic i partidista

2
Es llegeix en minuts
Atrapats en l’apagada

Més d’un mes després del primer zero elèctric a Espanya, seguim sense saber amb claredat quines en són les causes. En part, per la complexitat del tema. En part, per les indemnitzacions en joc, que extremen la prudència de tots els implicats. Però en part també perquè el Govern ha decidit convertir-lo en un dels escenaris de la seva estratègia de polarització política. Això l’ha portat a encadenar apostes per diverses causes que van començar amb el ciberatac i acaben, per ara, en les pèrfides empreses del sector elèctric a les quals el president del Govern es va referir com els hiperrics, sense que encara se sàpiga exactament a qui es referia. Mentrestant es va situar l’apagada en una falsa dicotomia entre renovables i nuclears. Tot és política, però no fa falta convertir-ho tot en politiqueig partidista.

Hi ha prou indicis per afirmar que la xarxa elèctrica patia en els últims mesos d’un grau inèdit d’oscil·lacions i que no es van atendre les demandes, fins i tot del mateix operador, d’accelerar determinades inversions. Per amagar aquesta realitat, no és acceptable que el Govern estengui un ombra de dubte sobre el conjunt del sector elèctric, i especialment sobre les empreses de generació i de distribució. I, especialment, que ho faci amb acusacions que se sustenten en dades protegides per obligacions de confidencialitat per part dels que s’haurien de defensar. El cervell del sistema no pot excloure’s tampoc com a origen de l’apagada, ni de bon tros.

La política energètica és política, però no hauria d’estar orientada per la ideologia, sinó per criteris de seguretat en el subministrament (allò que va fallar i que va provocar l’apagada), eficiència per als consumidors i les empreses i sostenibilitat en els termes que defineixi la normativa de la Unió Europea. Malgrat el que vulguin alguns sectors del Govern, això no va de nacionalitzacions, ni tampoc de qüestionar les bases del funcionament de les empreses. Això va que cada part compleixi les seves obligacions i que el Govern les reguli des de la defensa de l’interès general, i no des de la protecció de determinades empreses, tot i que siguin públiques, o determinats directius, encara que siguin militants d’un partit o d’un altre.

En aquest context, alguns volen organitzar una confrontació oberta entre el Govern i les empreses elèctriques. Aquesta dinàmica pot servir per ocultar algunes misèries polítiques, però no afavoreix de cap manera les empreses, ja siguin privades o públiques. Si els inversors deixen de confiar en elles, els perjudicats no seran ni els seus gestors ni, principalment, els accionistes, sinó els consumidors, ja que els preus s’encariran, les inversions es retardaran i el servei que es rep serà pitjor i encara més car. I no seran descartables altres apagades. En altres ocasions, Pedro Sánchez ha sabut posar-se al capdavant de la resposta a altres adversitats. Però, davant l’apagada, en lloc de guiar-se per la defensa de l’interès general i unir tots els implicats, s’ha deixat portar per l’interès partidista al convertir decisions que haurien de ser merament tècniques en polsos ideològics tenyits de sectarisme. Els enxufes haurien de quedar fora de la política, i les xarxes, també les elèctriques, haurien de recuperar la neutralitat. Perquè és el Govern el que pot patir més desgast, i no unes empreses que operen la major part del seu negoci fora d’Espanya.