Els tirans no són els pares

Notícies relacionades

Menys humanitat

EL BCE aspira a l’estabilitat

Encara no havia arribat als meus 10 anys quan Massiel va guanyar Eurovisió amb el La, la, la al Royal Albert Hall londinenc. Durant el franquisme explicat als nens no passava mai res, i la cançó no només va inaugurar un erotisme televisiu, sinó que va aportar els primers símptomes esquerdats que la dictadura era menys inamovible del que la seva propaganda animava a pensar. No ens va impressionar tant la victòria internacional de la Corea del Nord europea com el tràfec previ entre Serrat i Massiel, entre castellà i català. Un cantant no representaria Espanya a Eurovisió perquè volia cantar el La, la, la en català. Era pitjor que inadmissible: era incomprensible.

Aquella va ser la primera notícia política de les nostres vides, i no hi ha cap revisió contemporània que pugui igualar el descobriment que els tirans no són els pares. En les nostres coordenades tan reduïdes, aquell cisma ni tan sols s’havia de produir, de manera que tampoc es resoldria condemnant a l’ostracisme el cantant català. No estàvem en condicions d’entendre un plantejament ideològic, no hi havia Mafaldes, era simplement un desafiament sense precedents a l’autoritat paternalista. La reproducció dels fets pot ser avui minuciosa, però sense igualar aquella sensació en viu que el franquisme, que ni tan sols s’anomenava així, havia generat el primer dubte. Per culpa d’una cançó excel·lent, encara que guanyés Eurovisió.