L’enganxosa llei d’amnistia

2
Es llegeix en minuts
L’enganxosa llei d’amnistia

Alejandro Martínez Vélez - Europa Press - Archivo

Assegurar que l’amnistia ha sigut el que ha pacificat Catalunya en els últims anys és una reflexió de part i amb poc context. La primera pedra en el laboriós camí cap a un espai d’aproximada normalitat va ser el famós article 155, pactat per les principals forces polítiques del moment, PP, PSOE i Ciutadans. Va ser una activació democràtica, ja que una majoria aclaparadora del Congrés hi estava d’acord. Aquell redactat va fer el seu paper i va intentar evidenciar el que fins aquell moment semblava que s’havia oblidat i que es resumeix que Espanya és un Estat democràtic en el club dels països europeus.

Els dubtes van arribar després, tant amb l’indult com amb la posterior amnistia, a causa que el seu impuls parlamentari no va tenir la majoria aclaparadora que sí que va aconseguir la decisió del 155. Escric aclaparador perquè aquella majoria sí que la va tenir.

L’esborrany realitzat per la magistrada Inmaculada Montalbán, vicepresidenta del Tribunal Constitucional, i que serà estudiat a final de mes, recull la reflexió constitucional d’una decisió política. El problema no rau en això. La qüestió és que Pedro Sánchez va assegurar amb diversos temps verbals, present i futur, que mai impulsaria una amnistia per als que havien colpejat la legalitat. I ho va fer. Allà arrela tota la qüestió.

Això ens porta al veritable i interessant tema de la llei d’amnistia: ¿un polític pot fer el contrari del que va prometre a la seva campanya i programa electoral? Les qüestions de constitucionalitat van per una altra banda. Afortunadament, almenys per al que escriu, la nostra Constitució és tan oberta que accepta fins i tot els que van contra ella. Però això no és el nuclear. El tema és si el votant sap castigar, o està disposat a castigar, o li interessa castigar el líder polític que ha fet el contrari a allò promès.

Els arguments de Sánchez són uns, i una part d’ells li donen tota la raó. L’amnistia és el pagament a la mala estabilitat política per la qual passa Espanya. El pagament a set vots que Junts utilitza amb habilitat per consolidar el Govern socialista. No és el Constitucional el que ha d’aturar aquesta situació. Això només pot passar amb unes eleccions.

Notícies relacionades

L’independentisme català està rebent una lliçó, tot i que, per descomptat, no en sigui conscient. El recorregut d’aquest tipus de lleis és de glop llarg i sempre molt discutit. Res a veure amb el que van pretendre fer els partits independentistes durant els dies 6 i 7 de setembre del 2017. Aquell cop a la legalitat, que no d’Estat, va demostrar la poca pedagogia democràtica que tenien els seus dirigents, potser que abduïts per les circumstàncies o no, però que van acabar igualment a la presó o fugits.

La prova és el temps. Només fer una llei que desfaci els despropòsits d’aquells dies ha consumit molts dels recursos polítics que té el Govern, situant-lo en un espai incòmode, tot i que sigui de la seva absoluta responsabilitat. La llei d’amnistia és una opció política de la qual és molt possible que no surti el PSOE. És una llei enganxosa que continuarà enganxant-se a Pedro Sánchez com el quitrà.