La tribuna
L’automoció, sense parlar de cotxes
¿A qui se li acut intentar una moció de censura, que necessita sumar diputats més enllà de Vox, el dia després d’haver fet una croada indigna a Europa en contra del català, l’eusquera i el gallec?
El líder del Partit Popular té un insòlit sentit de l’oportunitat. I ha abandonat tota esperança de centralitat, decidit a deixar-se abraçar definitivament per l’os de Vox
La tendència de Feijóo a fer-se gols en pròpia porta és un d’aquells fenòmens polítics que mereixerien atenció en alguna facultat, no se sap si de ciències polítiques o de psicologia. Per bé que l’home és molt esforçat i intenta una vegada i una altra donar una imatge de seriositat, està tan atrapat per la teranyina espessa del PP del Madrid del poder, que només fa moviments desesperats que, lluny d’alliberar-lo, l’atrapen encara més.
La darrera ha estat aquesta fantasmada d’amenaçar amb una moció de censura en el moment més impossible per aconseguir-la. El Pablo Fernández de Podem els ha enviat a Barri Sèsam perquè aprenguin a llegir, i els mems s’han acumulat per alegria dels amants de l’humor. ¿A qui se li acut intentar plantejar una moció de censura, que invariablement necessita sumar diputats més enllà del binomi amb Vox, l’endemà d’haver fet una croada indigna a Europa en contra del català, l’euskera i el gallec? ¿Com podia imaginar que els vots del PNB i de Junts, que abans ja eren molt impossibles a causa de Vox, serien plantejables després d’haver desprestigiat l’idioma que parlem milions de persones? És com un gran acudit, tan dolent que fa riure, però no precisament per la intel·ligència del joc humorístic, sinó pel nivell d’estupidesa.
Aquesta és la cosa. El PP intenta fer veure que és una alternativa al govern del PSOE, però, atès que no pot tenir la majoria absoluta, necessita passar per l’aritmètica parlamentària, que acostuma a ser molt punyetera, com bé sap Pedro Sánchez, i això implica les restes basques i catalanes. A més, Feijóo s’esforça per fer creure que pot dominar l’espai central ideològic, i qualsevol idea de telèfon vermell amb els partits nacionalistes li resulta útil. Però també necessita afermar els vots de Vox, i per això cal alimentar l’estómac voraç de l’extrema dreta, que en matèria de nacions i llengües mai no en té prou. I és aquí on l’experiment li peta per totes les arestes, perquè, com més a prop de Vox, més lluny d’aliances raonables i de centralitats ideològiques.
El cas del català, el basc i el gallec és de traca. ¿Com és possible que un partit vulgui un estat i que ataqui, desprestigiï i malmeti les llengües que parlen milions de les persones que vol governar? No és que el PP hagi votat en contra de fer servir el català a Europa, és que ha pressionat de manera indecent alguns estats, ha forçat el grup popular europeu i fins i tot el mateix Feijóo ha trucat personalment a alguns líders per aturar la iniciativa. Ho ha fet per acontentar Vox i no donar un mèrit al PSOE, però en fer-ho ha aconseguit reforçar les aliances que Sánchez té per poder governar. Els ponts que Feijóo ha cremat amb la seva ofensiva contra el català, el basc i el gallec són innombrables.
I aleshores, incomprensiblement, arriba i planteja la moció, que, vist el panorama, és una autèntica automoció, sense la derivada automobilística. Ans al contrari, és un automòbil que desbarra. I no només en temes tan sensibles com les llengües, perquè la bufetada que etzibarà el TC a les tesis del PP, si es confirma el text sobre l’amnistia que s’ha filtrat, serà monumental. L’alt tribunal no només considera la llei totalment constitucional, sinó que desmunta, tesi rere tesi, les objeccions del PP que ha fet servir com a munició durant aquests darrers mesos: la Constitució no impedeix l’amnistia; els motius per plantejar-la són vàlids; no vulnera la igualtat davant la llei; no afecta la separació de poders; no és un indult generalitzat, i no despenalitza els delictes. Ara queden altres recursos per resoldre, com el de la malversació, però en primera instància el TC ha afusellat tot l’argumentari que el PP (i els ‘proxies’ judicials) utilitzava per carregar-se l’amnistia. ¿Ara què farà? ¿No creure en el TC que tan sovint anomena i utilitza? ¿Carregar-se la Constitució? ¿Convertir-se en un partit antisistema? De fet, fa mèrits si continua la seva derivada cap a Vox.
En tot cas, dues coses queden clares: una, que Feijóo té un insòlit sentit de l’oportunitat a l’hora de plantejar mocions de censura: acaben amb efecte bumerang. I l’altra, que ha abandonat tota esperança de centralitat, decidit a deixar-se abraçar definitivament per l’os de Vox.
