El mar al voltant
El camí estret al nord profund
Un grupo de soldados ucranianos, en una trinchera del Donbás. /
Entre l’allau de noves sèries o temporades que cada setmana lluiten per captar la nostra atenció per fer-se un lloc en el nostre temps sempre curt per a l’oci n’ha arribat una aquests dies a la petita pantalla que torna a demostrar el paper de la ficció per exorcitzar les nostres realitats. El camino estrecho al norte profundo (Movistar+) és una història que segueix un metge que va intervenir en la Segona Guerra Mundial, que va acabar presoner en un camp asiàtic en el qual va aconseguir sobreviure per reprendre la seva vida fins a una edat avançada. La síndrome de l’impostor, perquè no se sent gens heroi malgrat que així el consideren, i la culpa del supervivent alimenten la vida del protagonista, interpretat per Jacob Elordi. Aquest gran impacte psicològic que deixen les guerres queda retratat amb una claredat imprescindible en aquests temps bèl·lics, amb guerres obertes a Ucraïna i a Gaza i amb societats traumatitzades a un costat de la trinxera: així es viu a totes les nacions que han enviat els seus joves a morir o tornar amb traumes.
Ja ho vam veure amb les guerres successives del golf Pèrsic, la del Vietnam abans, que van causar estralls en les famílies nord-americanes, i això que no es van produir al seu territori.
Notícies relacionadesLa guerra de la sèrie El camino estrecho al norte profundo està basada en una novel·la del mateix nom de Richard Flanagan que va guanyar el premi Booker. Flanagan va voler amb la seva novel·la retre homenatge al seu avi, combatent a Birmània, i a tota una generació a Austràlia que seguia noquejada després del desastre de Gal·lípoli el 1915, durant la Primera Guerra Mundial, quan es van endinsar de cap a l’infern de la jungla asiàtica per lluitar contra els japonesos. El trauma bèl·lic encara segueix allà i per això els australians celebren el Dia de l’Anzac cada any, per honrar els seus caiguts, tot i que la història de Flanagan apunta que el lament s’hauria d’estendre molt més, amb oceans de pena també per les famílies i els supervivents amb la motxilla carregada d’experiències extremes, de dignitat i horror, de companyonia i bestialitat. Les guerres fan aflorar el millor i el pitjor de les persones. D’experiències bèl·liques traumàtiques va néixer la mítica obra de Tolkien El Senyor dels Anells, pura fantasia i metàfora, tot i que allà on l’inventor de Mordor es va entossudir a omplir d’esperança i honrar el companyerisme, Flanagan ho dona tot en un retrat realista de l’empremta que deixa aquest horror tan visceral en tot el que hi entra en contacte.
Dic que tant la sèrie ara al nostre abast com el llibre publicat per Random House són ficcions més que oportunes perquè arriben alhora que les matances més o menys llunyanes, amb debats polítics encesos entre els que volen invertir més recursos per acabar amb la guerra i els que creuen que no va amb nosaltres la despesa militar. Els conflictes bèl·lics llargs multipliquen els danys en la societat civil, l’odi clava les seves urpes a l’ànima de les noves generacions, i els testimonis de les atrocitats modelen, tot i que sigui sense voler, un futur més descoratjador, amb emocions tortes, victimitzades, que porta una ferida encara per tancar. I aquest dolor íntim no mereix l’oblit ni el menyspreu, ens competeix a tots.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
