Equador a comunitats i municipis
Es compleixen aquesta setmana dos anys des de les eleccions autonòmiques –a les comunitats de règim comú– i municipals del 28 de maig del 2023. El PP va arrasar en aquelles convocatòries, un clar senyal de descomposició del Govern de coalició de Pedro Sánchez. Aquest va reaccionar anticipant els comicis legislatius espanyols, en un moviment molt arriscat que va agafar els populars a contrapeu. Pedro Sánchez va ser derrotat per Alberto Núñez Feijóo a les urnes, però els socialistes i Sumar van poder formar Govern amb el suport d’una heterogènia coalició d’esquerres juntament amb el centredreta de Catalunya i del País Basc. Des d’aleshores, la política espanyola s’ha vist intensament condicionada per la inestabilitat i ineficàcia legislativa d’aquesta majoria d’investidura que no està d’acord en gairebé res més que que Sánchez segueixi en el poder per a així aconseguir les seves contrapartides que en massa ocasions acaben per desactivar-se mútuament. Aquesta debilitat, sumada als problemes judicials de l’entorn polític i familiar de Sánchez, de naturalesa i gravetat molt diversa, ha esperonat el PP a llançar-se a l’assetjament del president amb alguns episodis de precipitació.
En les eleccions del maig del 2023, el PP va aconseguir, a més d’imposar-se en multitud d’ajuntaments, la majoria absoluta en tres autonomies: Andalusia, Madrid i Galícia. En la resta de les comunitats autònomes on els conservadors van aconseguir guanyar o on el PSOE no va tenir majoria alternativa malgrat fer-ho, van acceptar el suport dels de Santiago Abascal, amb més o menys entusiasme i, en alguns casos, com el de Carlos Mazón al País Valencià, amb certa precipitació. Transcorregut un any, Vox va optar, acovardit per la demoscòpia, per abandonar els executius autonòmics on governava juntament amb el PP.
Des d’aleshores, el PP ha viscut en autonomies i ajuntaments el mateix que el PSOE al Congrés, la necessitat de pactar un a un tots els temes amb uns socis radicalitzats i estancats electoralment i amb uns quadros locals i autonòmics sense experiència ni cultura política. La relaciós entre les dues formacions s’ha tensionat de manera palpable, fins al punt que només al País Valencià s’ha arribat fins ara a un pacte sobre pressupostos. Justament, el president de l’autonomia, Carlos Mazón, s’ha convertit en un pesant llast per al PP després de la seva pèssima gestió de la dana. Per la seva banda, Sánchez ha intentat aconseguir més homogeneïtat entre els seus barons autonòmics i ha situat tres dels seus ministres (María Jesús Montero, Pilar Alegría i Óscar López) com a líders de les federacions socialistes d’Andalusia, Aragó i Madrid. Amb ells, cinc membres del Govern són alhora barons territorials. Malgrat això, l’estratègia no sembla donar bons resultats.
Aquests dos anys de legislatura –municipal, autonòmica i espanyola– han posat en evidència que la incapacitat del PP i el PSOE per ni tan sols intentar fer veure que es podrien entendre aquí com ho fan a Brussel·les deixa la governança d’aquest país en mans de formacions populistes que miren de legitimar-se condicionant els governs que recolzen amb mesures tan estrambòtiques com ineficients.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
