A contrallum
Perdona’m, mama
La realitat no són unes farinetes homogènies, sinó una barreja mal batuda plena de grumolls difícils de digerir. Això és el que pensava sovint quan administrava als meus fills, quan eren petits, els potets de carn o de verdura. Em preguntava si les criatures sortirien al món amb la idea que la realitat era així d’assimilable. La meva mare preparava una espècie de puré de verdures al qual afegia petits cubs de pa fregit que encantaven als meus germans, però que jo evitava perquè interrompien el dolç discurs del puré. Surto a caminar aviat perquè a aquella hora hi ha poca gent i l’aire té gust d’aquell antic puré, però sense crostons.
Tot i així, els grumolls mentals no triguen a manifestar-se. Ahir mateix, un grup molt nombrós de coloms observava atentament un sensesostre que dormia en un banc. L’escena era inquietant. Vaig pensar que, d’un moment a l’altre, si no despertava, es llançarien sobre el seu rostre per menjar-li els ulls i els llavis. Vaig intentar espantar-les, però es limitaven a fer uns passos petits en qualsevol direcció per tornar de seguida al punt de partida.
El quadern
Tinc un quadern on apunto alguns dels grumolls que apareixen per aquí o per allà i que obstaculitzen el flux de la realitat. A Buenos Aires, per exemple, durant una apagada, un grup de veïns va començar a aplaudir espontàniament als llums dels cotxes que passaven. A Pequín, un home va guardar durant anys tots els embolcalls de caramels que menjava. Al morir, es va descobrir que havia escrit petites confessions en cada un. Més de mil. Alguns començaven amb un "Perdona’m, mama".
Un nen de nou anys va dissenyar un idioma secret amb la seva germana. Al cap d’un any, van deixar d’utilitzar-lo. Vint anys després, van descobrir que les paraules que havien inventat existien en una llengua indígena que cap d’ells coneixia.
Són unes anomalies que no demanen ser enteses. Només ser anotades.
