Puigdemont, el barrufet rondinaire

Només hi va haver una absència incomprensible i injustificable: la de Junts, el partit que justament diu prioritzar la defensa de la llengua catalana. El no de Junts a sumar-se a un pacte tan transcendent el va justificar Carles Puigdemont amb arguments que semblen trets d’un tractat d’esoterisme, com que el català encara no és oficial a Europa o que era millor esperar a conèixer la sentència judicial sobre el 25% del castellà a les escoles catalanes, arguments perfectament comprensibles, però que no tenen res a veure ni amb aquest pacte ni amb aquest Govern. L’obsessió de Junts per ser el guardià de les essències, o qui sap si la por atroç de la xarxes socials, el porten sovint a fer funambulismes estrambòtics que van directament contra el seu ideari. Potser el que no li agrada del Pacte Nacional per la Llengua és que va ser idea d’un govern d’ERC, i que ara l’impulsa el PSC, però pensàvem que l’amor per la llengua era per sobre d’aquestes nimietats. Que la posició de Junts no l’han entès ni els seus ho prova la presència en l’acte de l’acord de Jordi Pujol, que va preferir aparèixer a la foto del sí amb tota la societat civil catalana, abans que en la del no, amb el PP, Vox i Aliança Catalana. La situació de Carles Puigdemont és cruel, a més d’injusta, ja que només per una obsessió malaltissa d’alguns jutges ultres no pot tornar lliurement a Catalunya gràcies a l’amnistia impulsada per Pedro Sánchez. Però ser víctima d’una campanya atroç no li hauria de fer perdre de vista quines són les necessitats imperioses del país del qual tant s’omple la boca. Corre el risc de convertir-se en el barrufet rondinaire, que diu no a tot per pura frustració, i al qual ja ningú fa cas.