A contrallum
No se m’acut res
zentauroepp5698244 cuaderno del domingo doble pagina con los grandes inventos d191230192816
Hi havia, a prop de casa meva, una ferreteria a què el meu pare m’enviava amb freqüència per fer encàrrecs. Un dia que anava a buscar mitja dotzena de claus de ganxo, la vaig trobar amb la persiana abaixada. Vaig descobrir un cartell que deia: "Tancat per inventari". Lògicament, vaig associar el terme inventari a la paraula invent i vaig imaginar el ferreter i els seus empleats ideant noves eines o cargols entre els túnels formats per les altes prestatgeries.
Quan, ja de tornada, el meu pare em va reclamar les claus de ganxo, li vaig explicar l’ocorregut i em vaig mantenir a l’espera d’una explicació. Però a ell li debia semblar normal que l’establiment tanqués de tant en tant per idear nous útils, ja que es va limitar a demanar-me els diners de l’encàrrec. Allà va quedar la cosa. Dies més tard, al tornar de l’escola, vaig passar per davant d’una merceria de la qual érem clients i que també estava tancada per inventari, d’on vaig deduir que es tractava d’una pràctica habitual en tots els negocis. De fet, poc després d’aquell tancament, van començar a vendre-hi les primeres cremalleres, que van ser rebudes com a tecnologia punta. Tenir un jersei de cremallera era al més alt a què es podia aspirar. Jo vaig trigar molt a estrenar-ne un, i no feia cap altra cosa que tancar-la i obrir-la: em semblava màgica la manera en què les dents s’unien i es desunien amb aquella precisió mecànica. Vaig pensar llavors equivocadament que la cremallera acabaria amb els botons, però han conviscut en bona harmonia.
En qualsevol cas, i com que al llarg d’aquells mesos vaig ensopegar amb més establiments tancats perquè feien inventari, vaig arribar a la conclusió que tot era el resultat d’un invent. És a dir, a algú se li havia acudit el món i, després de l’empenta inicial, la gent continuava completant-lo. Segons vaig aprendre de seguida, el món se li havia acudit a Déu, que era un ésser gran i misteriós que aletejava avorrit enmig de les tenebres fins que, en un moment d’inventari, se li va acudir la llum de la mateixa manera que, molt més tard, a algú se li havia acudit la cremallera. Déu va fer la llum i després van venir totes les altres coses. Em vaig preguntar si jo, de gran, seria capaç d’inventar una cosa que contribuís al progrés de la Creació. Però encara no se m’ha acudit res.
