Pels núvols

Arribarà el dia que algú, en un excés de relaxació, agafi el mòbil i escrigui un missatge a un amic per dir una cosa bona d’un conegut comú. Serà la barbaritat definitiva, però abans o després, a la vida ens passa de tot. No en va, recorrem al telèfon centenars de vegades cada vint-i-quatre hores, algunes simplement per assegurar-nos que no està mort, després de mantenir-se dos o tres minuts sense sonar o il·luminar-se. En una d’aquestes, sota la tranquil·litat que ningú més que l’amic ens llegirà, cap de nosaltres –per avorriment, per bogeria transitòria, per badada, potser per afecte– és lliure d’escriure meravelles d’un company, un cap, un familiar, un desconegut. Sense anar més lluny, fa una setmana algú em va enviar un enllaç a una notícia de Mazón, amb qui no tinc relació, i se’m va escapar escriure, amablement, "Mira, sembla viu".

Notícies relacionades

Mendoza i les lluminoses pàgines

La (inesperada) eufòria culer

Quan tot això passi, i ens vegem empesos a posar pels núvols algú, i per la raó que sigui la conversa es faci pública, imagino que també se’n farà una de grossa. Tot resulta ja tan relatiu que no queda clar què provoca més escàndol, que escriguin malament de tu, que diguin que ets un pallasso, una meuca, una rata, un ésser menyspreable, o que, en una inesperada efervescència, insinuïn que ets un geni, una persona moníssima, empàtica, intel·ligent, a qui fins i tot li ha sortit una mica de cabell últimament. Hem baixat per tantes pendents que ja no sabem què no desencadenarà el gran terrabastall. Al cap i a la fi, tot ens sembla malament.

Potser cal erradicar la franquesa, o directament la intimitat, per no veure’s davant la temptació de deixar anar la llengua i exposar el que penses mentre creus que ningú més que el teu amic t’escolta. Al cap i a la fi, el que entenem per vida privada ja no es caracteritza per ser gaire privada. Ja fa molt que va evolucionar cap a l’escrutini, l’atenció aliena, fins i tot la intromissió. Només es necessita un micròfon obert, una distracció, per descomptat un telèfon. Mai s’apagarà l’antic desig de saber què es cou allà on a un no li truquen. Els mòbils van revolucionar fins a tal extrem les nostres vides que la van tornar una mica menys nostres i més d’altres, no sabem de qui. Jo no m’atreviria a escriure coses com "Em tiraré per la finestra", no sigui que la final em tiri i surti un jutge o un agent de l’UCO amb un llençol a frustrar els meus plans. Ha desaparegut l’última frontera, el mur que no es pot enderrocar i que al final manté les teves confidències sanes i estàlvies. Ara els teus assumptes et concerneixen a tu i… a qui sigui. Llevat que el que pensis et limitis simplement a pensar-ho, cosa que de vegades pot ja fer bastanta por. No obstant, aconseguir callar-se en el moment que més ganes tens de parlar, no deixa de ser un repte una mica inhumà. No estem fets per a això. A què queda reduïda una vida en la qual no pots alleujar la teva frustració confiant al teu amic que algú és un imbècil, fins i tot més que tu.