Catalans de Fira

Vam durar-hi tot just dos anys perquè els meus pares no s’hi van adaptar. A res. Tot els desconcertava i posava en tensió. Com el dia que vam anar d’excursió a un bosc ple de rovellons que semblava mentida que ningú hagués recollit. Els meus progenitors van carregar el maleter del cotxe fins als límits. Una setmana després, va venir a menjar a casa el cap (andalús) del meu pare, a qui van voler complimentar amb els rovellons amb allada. El pobre home gairebé es desmaia. Per a ell, allò era verí.

El meu pare arribaria a assegurar-me que l’últim que va fer abans de deixar Granada per tornar a Catalunya va ser pujar a no sé quin mirador, molt alt, i des d’allà pixar sobre la ciutat. Tal qual. La meva mare no arribaria a tant, però es va passar anys anomenant els andalusos caminallums.

Ja feia anys que vivíem a Sabadell quan, el 1980, Barberà del Vallès va acollir la versió catalana de la Fira d’Abril. Jo havia planejat anar-hi d’amagat de la família. Quina no seria la meva sorpresa al veure que el meu pare va i em pregunta si m’animo a acompanyar-lo. Una vegada allà, no dic que s’arrenqués a ballar sevillanes, una cosa per a la qual cap Grau està especialment dotat. Però aquella nit va tornar a casa amb els ulls més brillants que jo li havia vist mai.

Coneixent-lo, no crec que fos pel sarau. Crec que va ser per una altra cosa. El meu pare llavors ja votava com un possés Pujol i acabaria els seus dies proclamant-se independentista. Però havia plogut molt des que ell s’havia acomiadat de Granada... doncs això, plovent també. Jo crec que a la Fira d’Abril catalana, el meu pare va reconèixer una cosa que sempre havia estat allà però que ell no havia aconseguit veure abans. ¿Potser un ressò de quan ell mateix es va sentir tan lluny del seu orgull i de casa seva, sense sortir del seu país?

No em consta que ningú de la meva família hagi visitat mai la Fira d’Abril de veritat. La de Sevilla. Crec que jo en soc la primera Grau que trepitja l’alber. Ha sigut aquest any, mig per casualitat, mig per amistat.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

Segurament, el més bonic que puc dir de la Fira és que m’ha servit per trobar més a faltar, si pot ser, el meu pare. Com m’hauria agradat que em veiés arribar en cotxe de cavalls al Real i topar de cara amb la versió original i majestuosa del que intuïm a Barberà del Vallès. Tota una ciutat en estat de gràcia, barrejant altius protocols vintage amb un indomable, irresistible aire libèrrim.

Per cert, la Feria de Sevilla va ser idea d’un empresari català i un altre basc, que volien una gran fira agrícola i ramadera a la ciutat. Va ser tal l’èxit, que al principi els organitzadors es queixaven que els assistents, amb tant passeig i tant ball, destorbaven el negoci. Si els sentís el meu pare.