La ficció sobre el pare Jordi Pujol
¿Va trucar per telèfon l’expresident Jordi Pujol al rei emèrit Joan Carles I perquè intermediés quan El Mundo va revelar que tenia una fortuna familiar no declarada a Andorra? ¿Va visitar mossèn Ballarín quan va fer pública la seva confessió per reconèixer els seus pecats i buscar l’absolució? Aquestes són les úniques preguntes mínimament provocadores que planteja Parenostre, la pel·lícula de Manuel Huerga i Toni Soler sobre Pujol, que sembla prometedora al principi i resulta descafeïnada després de 96 minuts. Justament aquests dos moments de la vida de l’expresident són deliberadament inventats en una obra de ficció basada en fets reals, concebuda com un thriller polític sobre un personatge contemporani i no com una investigació. Convé publicitar-ho així per evitar la decepció que les persones informades patiran si van al cine a la recerca de noves dades. En aquest sentit, Parenostre és irrellevant.
La pel·lícula, que no ha arrasat en taquilla, ha sigut objecte d’una opa hostil per part de crítics de cine, polítics i cronistes. Per uns, blanqueja l’ocorregut i contribueix al pla de rehabilitació de l’expresident que està en marxa des de diferents esferes. Per d’altres és un film oportunista que busca fer mal set mesos abans del judici de la família Pujol.
Notícies relacionadesMés enllà de la curiositat de saber si realment l’expresident va buscar o no clemència, Parenostre es deixa veure i convida a la reflexió. Tant pel que obvia en el relat com pel que sí que explica, com quan recorda les diferents facetes vitals i professionals d’un animal polític com Pujol, atrapat en la intersecció entre política, família, ètica i fe. També quan apunta que la sensació d’impunitat va contribuir que Pujol no es plantegés que els seus actes o els de la seva dona i els seus fills podien tombar un llegat de 23 anys. O quan posa l’accent en el paper que el conflicte entre Catalunya i la resta d’Espanya va poder tenir en el cas.
Vagin a veure-la, sobretot si són joves i no van viure aquest apassionant capítol de la història d’Espanya. Pensin si va demanar clemència o no, i amb quin èxit.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
