La Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC) no li ha deixat fàcil el camí al Govern de Pedro Sánchez si té la voluntat política d’oposar-se a l’opa del BBVA sobre el Banc Sabadell. La unanimitat del ple, a l’espera de llegir la lletra petita del dictamen, indica que des de sensibilitats ideològiques diferents no s’han trobat raons tècniques per impedir l’operació d’acord amb la legislació sobre competència. Que el Ministeri d’Economia elevés al Consell de Ministres un enduriment de les condicions al comprador en aquest àmbit seria un fet inèdit (només va passar en la fusió d’Antena 3 i La Sexta i va ser per suavitzar-les). Seria, a més, un missatge negatiu als inversors internacionals a Espanya. Al ministre Carlos Cuerpo li queda l’apel·lació a la defensa de l’interès general que utilitzen sovint altres governs europeus en operacions d’aquesta mena que no només poden alterar la competència sinó el paisatge territorial i institucional. Aquí, novament, el precedent de CaixaBank i Bankia juga a favor de la proposta del BBVA. No és fàcil defensar que aquella operació no lesionava els interessos generals i aquesta sí. Potser l’únic element és que Bankia era un banc sistèmic en risc de fallida i aquest no és el cas del Sabadell, al contrari.
Les preocupacions expressades fins al moment són de naturalesa molt diversa malgrat que es presentin amb una estètica unitària. Les més respectables són les dels clients, especialment les empreses, i com més petites, més justificades estan les seves reticències. A mitjà termini, el crèdit que obtenen a força que els bancs es reparteixin el risc pot decréixer. I en aquest punt tant al BBVA com a la CNMC, com ha denunciat Pimec, els ha faltat sensibilitat des del primer moment, perquè aquí els districtes postals compten poc. Si el Govern central decidís actuar, aquest seria l’únic pilar sòlid al qual el BBVA hauria de pensar com respondre. Els compromisos s’han incrementat, però el mateix BBVA ha de ser conscient que aquestes reticències tenen base. La resta dels opositors a l’operació tenen naturalesa molt diversa. És lògic que el Govern de Salvador Illa no vulgui que aquest territori perdi el poder financer que li queda, tot i que si aquesta opa acaba prosperant serà més aviat pel que van fer quan estaven governant alguns dels que ara més vociferen des de l’oposició. I quant a la ministra de Treball i als sindicats, costa de creure que tinguin aquesta sensibilitat cap a les pimes quan ignoren, per exemple, les conseqüències que té per a aquest tipus d’empreses la reducció de la jornada laboral que promouen. La seva oposició té més d’ideològic que d’econòmic. El mateix els passa a altres organitzacions empresarials que apliquen el seu barem en funció dels sectors.
En qualsevol cas, el Govern central no hauria d’allargar ara els terminis. L’anàlisi de la competència està feta i l’anàlisi de l’interès general no necessita uns estudis saberuts. Dilatar aquest procés no és bo, arribats a aquest punt, per a cap de les parts, tampoc per al mateix Govern, que està immers en la crisi elèctrica. I ha d’actuar defensant l’interès general, que no és la mera ponderació dels particulars en joc, ni de bon tros el del mateix Govern.
