Un Papa contracultural

El mandat de Bergoglio no s’explica sense recordar les circumstàncies de la renúncia del seu antecessor, Benet XVI, després de conèixer-se les xarxes d’impunitat que es van teixir en els anys de Joan Pau II per ocultar les denúncies d’abusos sexuals a múltiples països contra membres de l’Església. Ratzinger va trencar amb aquests clans emparats amb una moral aparentment ultraconservadora i va exigir al conclave l’anàlisi dels informes que denunciaven aquestes pràctiques, a més d’altres de naturalesa econòmica, abans de votar. El resultat va ser l’elecció de Bergoglio, el llavors cardenal de Buenos Aires que anava amb metro sense tenir cap vel·leïtat revolucionària, com ho demostra la seva actitud en el tema dels desapareguts durant la dictadura d’aquell país. I la sorpresa per a molts, de dins i de fora de l’Església catòlica, és que Francesc mai va deixar de ser Bergoglio. Va abandonar les sabates renaixentistes, les habitacions pontifícies i les celebracions de masses per calçar com la gent normal, viure amb la resta de cardenals a la residència de Santa Marta i viatjar més als països no catòlics del sud del planeta que als del nord. Mai va visitar Espanya ni tan sols quan el Barça va voler portar-lo a la llotja del vell Camp Nou per vibrar amb el seu admirat Messi. Va ser implacable amb les denúncies per abusos i va imposar la tolerància zero que alguns episcopats, com l’espanyol, van trigar a entendre que anava de debò. En això ha sigut implacable igual que amb la corrupció econòmica. L’esgotament en aquesta lluita li ha impedit realitzar reformes de pes més enllà de promoure un tracte humà amb gais i transsexuals i deixar entreoberta la reconsideració de la prohibició del divorci o almenys la seva desjudicialització eclesiàstica. Amb tot, ha plantat algunes llavors que caldrà veure com fructifiquen en la figura del seu successor. Sense obrir la porta al sacerdoci femení, ha espremut fins al límit les possibilitats d’incorporar la dona en el govern de l’Església, nomenant la primera responsable d’un dicasteri o designant moltes dones com a membres del Sínode. Ha prioritzat la perifèria davant Europa i els Estats Units en el nomenament de cardenals de manera que la majoria d’electors seran de la seva collita. I ha introduït el concepte d’Església "sinodal", un dels avanços del Concili Vaticà II que cap dels seus antecessors havia desenvolupat i que introdueix elements de participació de totes les instàncies eclesials que poden acabar tenint un fort impacte en l’organització i la doctrina de l’Església catòlica.

En resum, Francesc ha sigut un Papa contracultural, que ha alliberat definitivament el papat dels últims atributs aristocràtics que li quedaven, ha sigut vilipendiat per alguns conservadors per la seva acció implacable contra els abusos sexuals, ha sigut titllat de poruc pels que volen adaptar l’Església al catecisme progre i s’ha escapat de la polarització contemporània. Sense l’espectacularitat de Joan Pau II i sense l’ortodòxia de Benet XVI, Bergoglio podria acabar deixant una empremta més profunda.