La filòsofa i la impuresa

La filòsofa i la impuresa
L’editorial Fragmenta fa anys que publica llibres que "no pretenen alimentar cap experiència creient, sinó esdevenir instruments per a cercadors que es mouen en un món d’incerteses". Fragments dispersos, aquests llibres, que ens permeten tenir una certa percepció de la totalitat del pensament o, si més no, d’un pensament que s’entronca, discuteix o dialoga amb la religiositat. En el catàleg hi ha peces memorables, des de converses amb pensadors fins a l’exhaustiva obra completa de Raimon Panikkar; des de clàssics com George Steiner, René Girard, Rudolf Otto o Simone Weil, fins a reflexions sobre el catolicisme, el protestantisme, el judaisme o l’islam, passant per textos divulgatius sobre el sufisme, l’hinduisme o el zen. Des de les últimes novetats (com ara La lliçó d’Auschwitz, de Joan-Carles Mèlich, o La roca i l’aire, de Raül Garrigasait, un debat entre la religió i l’art) fins a col·leccions que prenen els textos sagrats o els preceptes cristians com a excusa per "repensar els grans temes de la contemporaneïtat, amb una mirada fonda i actual, lluny de qualsevol confessionalisme". Han proposat a escriptors i pensadors el repte d’assaltar la Bíblia o d’entendre els pecats capitals com un recurs "per repensar la condició humana". Una d’aquestes sèries es basa en els Deu Manaments, els que tots recordem de quan estudiàvem el catecisme. La filòsofa Sira Abenoza, professora d’Esade i especialista en el diàleg com a forma de coneixement i de resolució de conflictes (a les presons, en situacions crítiques, com a Irlanda del Nord), signa l’estudi (o en podríem dir la meditació, l’aprofundiment) sobre el novè manament. No consentiràs pensaments impurs.
Els confesso que feia temps que no subratllava tant un llibre, perquè la prosa d’Abenoza (que també és la directora de La Casa dels Clàssics), tan pausada i asserenada com la seva veu i alhora tan punyent com la seva meditació, ens aboca no solament a un replantejament del precepte, sinó a la pròpia definició de la filosofia, de la capacitat de pensar. A diferència dels vuit manaments que el precedeixen i juntament amb el desè, la imposició del novè té a veure amb el pensament i el desig. Els anteriors es fixaven en les accions (faràs això o no faràs tal cosa), però aquests dos entren en el territori de la intimitat, d’allò que és invisible, del silenci. I no consentir el pensament impur deriva cap a la prohibició de pensar, perquè pensar beu del dubte i la imperfecció. "Pensar implica impuresa, imperfecció, divagació, absurditat, i també violència, negació i fractura de l’ordre: si pensem, pensarem necessàriament de manera impura".
El brevíssim, brillant assaig d’Abenoza conté, així mateix, derivades sobre el poder, sobre el traspàs del codi ètic a l’estètic, i sobre la indiferència, sobre "la cultura de l’exclusió i de l’anestèsia moral davant el patiment de l’altre". I, sobretot, un munt de suggeriments, de camins per recórrer, per a tots aquells que habitem en els llimbs de ser més que els animals i menys que els déus.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.