Entre el ‘Non’ i l’‘Ouf’
L’any 2002, en la primera volta de les eleccions presidencials, França va viure un autèntic terratrèmol polític. Jean-Marie Le Pen aconseguia passar a la segona volta, a molt pocs punts de diferència del candidat de la dreta Jacques Chirac i amb un avantatge de dècimes sobre el tristoi socialista Lionel Jospin. Va ser un cataclisme que es va reflectir de seguida a les portades dels diaris. Libération, per exemple, obria el 22 d’abril amb una foto a tota pàgina de Le Pen i amb unes lletres de cos gegantí que deien simplement Non. En tota la història de la V República, mai no havia estat tan a prop la possibilitat d’un president ultradretà. El país es va mobilitzar de tal manera (un front comú de tots els altres partits a favor d’un candidat de passat obscur, però emblema obligat per les circumstàncies, aleshores, dels valors democràtics) que la victòria final de Chirac va ser descomunal, mai vista: un 82% de vots a favor. El mateix diari progressista titulava el 6 de maig, amb una grandària de lletres similar a l’anterior: Ouf, amb un Le Pen d’esquenes que s’allunyava de l’Elisi. Era un signe d’assossegament després de l’ensurt monumental. Després, va tornar una certa normalitat de bipartidisme a la francesa, fins que la filla de Le Pen, el 2017 i el 2022, va recollir l’herència del pare i també es va plantar a la segona volta definitiva, en plena decadència de les esquerres. Va perdre, però, sense aquella immensa onada republicana del 2002 en contra, els resultats no van ser tan oceànics.
Ara, França hi torna, però l’ambient ja no és el d’aleshores. Amb un Macron que no pot refer aquell esclat (segurament ja no és viable una alternativa multipartidista, heterogènia, però efectiva), reneix un Front Popular amb ressons dels primers anys del segle XX, i s’albira la consolidació definitiva d’una extrema dreta, que ho és malgrat els maquillatges. Entre el Non taxatiu i l’Ouf alleujat, un possible Mais Oui s’instal·la en un hexàgon immers en un vol que travessa múltiples turbulències.
