Reina sense talons i dones grans amb vambes

Les fotografies de la reina Letizia Ortiz sense talons i amb vambes han donat la volta al món. Algunes amb crítiques perquè una reina "es deu a un protocol". D’altres, moltes, amb aplaudiments per trencar amb una imatge obligatòria. En aquest temps són moltes les dones, algunes de molt pròximes, que desafien aquestes imposicions estètiques de l’anomenada indústria de la bellesa o de la moda.

Són diversos els vídeos de dones influents a qui qüestionen per aquestes decisions esperant una imatge d’elles. Com l’actriu Andie MacDowell reivindicant els seus cabells blancs, però també que li ho deixin de preguntar, perquè als actors ningú els ho pregunta, en les entrevistes. També he vist dones i amigues sotmetent-se a retirades de pròtesis mamàries. A actrius que no volen bòtox al rostre perquè els resta expressivitat en les seves interpretacions. M’encanta veure-les a totes. A la reina Letizia Ortiz sense talons, a amigues acceptant el seu pit, a Ana Belén defensant que és sa mirar-se al mirall cada dia i contemplar els canvis del nostre físic. En fi, a acceptar-nos i, en canvi, no haver d’acceptar sempre les normes del que no som. I el pitjor és que sempre pesa sobre nosaltres el què diran.

Notícies relacionades

¿I un campionat del món de cúrling?

Els altres Errejón

Això pot semblar superficial, però és més profund. Hi ha una indústria al darrere que tremola una mica davant cada una d’aquestes decisions i declaracions. Perquè moltes empreses han viscut de crear inseguretats estètiques. En els anys 90, Naomi Wolf va recuperar aquest assumpte en El mite de la bellesa. Explicava com, davant l’arribada de la dona als espais públics d’educació i treball, el patriarcat va reaccionar creant uns cànons estètics perquè elles fossin validades. Una meta que, en no poques ocasions, ha generat frustracions, obsessions físiques o por d’envellir. Per no treure pes a la rivalitat física que genera entre nosaltres. I al masclisme ja sabem que li encanta dividir-nos.

"El mite de la bellesa genera una caiguda en l’amor propi de les dones i elevats guanys per a les empreses", resumia Wolf. I no hi havia millor explicació. Perquè en el bombardeig publicitari hem estat diàriament sotmeses a missatges que ens han dit que no érem suficient. Recordo viure la meva adolescència amb el terror de veure l’anorèxia en amigues i veïnes. Un estudi assenyalava fa uns anys que el 76% de les dones joves espanyoles d’entre 12 i 25 anys deixaven de fer esport. Per estudiar més i per tenir més sentit del ridícul, per tenir més pressió sobre els nostres cossos. Són qüestions clau sobre les quals hem de lluitar perquè la nostra salut està en joc. De totes aquestes dones que revolucionen a través de la moda i els seus cossos n’hi ha unes que són les meves preferides. Les senyores grans amb els seus pantalons, les seves vambes i els seus cabells blancs. M’han preparat el camí per ser com elles. M’estan ensenyant a envellir sense traumes. I cada dia donen exemple per aprendre la lliçó que la llibertat de la dona està en els seus drets, no en la imatge que esperen de nosaltres.