Desbloquejar Barcelona
Les diferents sensibilitats en la direcció d’ERC a Barcelona i en el grup municipal del partit han coincidit a proposar a la militància l’entrada al govern de la ciutat, i sotmetre a votació de les bases el principi d’acord assolit amb l’alcalde Jaume Collboni, en què es defineixen responsabilitats a exercir i polítiques a desenvolupar. És difícil separar una decisió d’aquest calat de la situació actual d’una ERC malmesa pels dos últims resultats electorals, amb una direcció en estat de provisionalitat i feta pública hores després d’haver cedit la iniciativa a Junts a la Mesa del Parlament. Però precisament el contingut, les formes i el mètode triat per la federació del partit a Barcelona, que històricament ha donat diversos exemples d’independència de criteri davant la direcció nacional, busquen sostreure una decisió que ja era inajornable dels condicionants de la política general, que no sembla que s’hagin d’aclarir a curt termini.
Esquerra ha volgut deixar ben clar que la seva proposta obeeix exclusivament a la seva voluntat d’oferir una resposta constructiva a les necessitats de la ciutat. Els arguments utilitzats per dos dels seus dirigents locals de diferents sectors, Eva Baró i Jordi Coronas, a l’article que van publicar a EL PERIÓDICO fa un parell de dies, parlen de ser útils, valents, facilitar la vida de les famílies, de la gent gran, i marcar el desenvolupament de la ciutat amb la seva empremta en temes clau com l’habitatge, el comerç de barri, la gestió del turisme o la política lingüística.
ERC obtindrà, si la militància ho aprova i la direcció del partit, previsiblement, no s’hi oposa, dues tinences d’alcaldia i la gestió de tres dels 10 districtes. L’equip de govern de Collboni es beneficiarà del suport de 15 regidors (els mateixos amb els quals Colau i Collboni van aconseguir governar durant tota la legislatura anterior), una cosa que facilitarà el repartiment de tasques en la gestió diària. Però encara insuficient, per exemple, per garantir l’aprovació de pressupostos sense necessitat de recursos excepcionals com la qüestió de confiança. La pressió per desbloquejar situacions d’aquest tipus per evitar una paràlisi que perjudiqui els ciutadans i impedeixi desenvolupar polítiques de progrés, que en l’anterior mandat va recaure sobre ERC (i a la qual va respondre facilitant els comptes i altres decisions rellevants malgrat les ferides obertes en les dues últimes investidures), passarà ara a interpel·lar els Comuns (cada vegada més lluny d’un hipotètic tripartit municipal).
Després d’un daltabaix electoral sempre hi ha dirigents i militants que opten per tornar a una oposició frontal, creient que aquesta els donarà més fruits en les següents eleccions. D’altres, per contra, s’inclinen per contribuir a la governabilitat, assumint l’actitud que més serveix a l’interès general i, encara que a curt termini pugui no semblar-ho, també al seu partit. Resulta positiu que s’hagi imposat la posició dels que són partidaris de no perdre la capacitat d’influència que suposa participar en les decisions de govern. Bé ho saben els regidors d’ERC de Barcelona, que en l’última dècada no han vist recompensat electoralment ni estar en l’oposició, ni el suport extern des d’aquests bancs a nombroses iniciatives del govern municipal.
