Editorial
L’Hospitalet que deixa Marín
L’alcaldessa de la segona ciutat de Catalunya llega al seu successor un full de ruta ple de projectes
L’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat va celebrar ahir l’últim ple ordinari presidit per qui ha sigut alcaldessa durant 16 anys, Núria Marín, tot i que fins al 15 de juny no se celebrarà el ple en el qual el tinent d’alcalde David Quirós ha d’agafar el relleu. La segona ciutat de Catalunya ha estat governada sense interrupció pels socialistes des de la recuperació dels ajuntaments democràtics: un cas únic entre les 10 ciutats més poblades de Catalunya, moltes de les quals amb un perfil social similar. Probablement no és aliè a aquest fet que el consistori hagi estat presidit durant aquests 45 anys per només tres alcaldes, Juan Ignacio Pujana, Celestino Corbacho i Núria Marín, amb personalitat i estima popular (amb caires més populistes els primers, i més tècnics l’última) i cada un d’ells amb quatre victòries electorals en el seu historial. El comiat de cada un d’ells, això sí, ha sigut dispar: si Pujana va ser apartat per causes judicials i tensions amb l’aparell i Corbacho va ser rellevat per la via de la promoció ministerial, Marín és la primera que deixa el càrrec per voluntat pròpia, considerant que el seu projecte per a la ciutat ha quedat encarrilat i que ha arribat el moment d’una transició ordenada, amb la ciutat convertida de nou (42% dels vots en les recents eleccions al Parlament) en un fortí electoral per al seu partit i amb un full de ruta traçat.
La senadora i vicepresidenta del PSC, que tant durant el seu mandat municipal com al capdavant de la Diputació de Barcelona ha sabut pilotar pactes de govern de diferents colors deixa un Hospitalet que està ja molt lluny de la imatge de ciutat dormitori, apèndix residencial de Barcelona del qual s’havia arribat a especular des de la capital amb la seva annexió. L’Hospitalet continua sent una ciutat amb un teixit extremadament dens als seus barris més populosos, amb una població de renda baixa, un 36% arribada des d’altres països, amb necessitats de despesa en polítiques socials i de millora urbana que serien molt més difícils d’abordar sense l’aposta per l’activitat econòmica en àrees com els districtes econòmics de la Fira i la plaça Europa. Durant el mandat de Marín, en molts moments, l’Hospitalet ha assumit amb més decisió que la capital del país apostes clau com el Mobile, o ha posat més facilitats i menys reticències a oportunitats d’inversió estratègiques. I ha mantingut a ratlla problemes de convivència potencialment més conflictius que els de ciutats veïnes.
Algunes de les grans transformacions de l’Hospitalet van ser definides per anteriors equips de govern i rematades pel de Marín. Dues crisis successives (la immobiliària i financera de 2008-2013 i la de la covid) i alguna ensopegada legal han fet que d’algunes de les grans apostes de Martín es vegin ja els fruits (com el districte cultural) i que d’altres s’hagin quedat a la rampa de sortida, però amb tot disposat perquè aquest nou impuls en el creixement de la ciutat quedi en mans del seu successor. Com les grans transformacions que ha de suposar el futur pol sanitari i la connexió dels barris separats pels traçats del tren (si les últimes objeccions del ministre Óscar Puente al finançament estatal dels soterraments ferroviaris no ho impedeix). Alguns d’aquests són encara projectes, però precisament això és el que ha caracteritzat els últims anys l’Hospitalet, ser una ciutat amb projecte.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
