Editorial

Agafar-se al clau del futbol femení

Des que Zubizarreta es va fer càrrec de la secretaria tècnica, l’ascensió del Barça femení ha sigut fulgurant

2
Es llegeix en minuts

Fa just un mes que Joan Laporta va pronunciar aquesta frase: "L’estabilitat és un valor importantíssim en els projectes d’èxit". El club acabava de renovar Xavi Hernández com a entrenador, malgrat les seves anunciades intencions d’abandonar la banqueta, i tot es xifrava en una nova il·lusió que molts van percebre com un foc fatu. Únicament un mes després, la situació al Barça està vorejant el disbarat. Unes declaracions dures, però realistes, del tècnic van incentivar l’enuig del president, que va desacreditar implícitament Xavi com a míster i que, amb poca dissimulació, es va fixar l’objectiu de fitxar un substitut.

Així estan les coses: la contractació d’un nou entrenador i el cost que suposaria la liquidació de l’actual amenacen de desestabilitzar el precari equilibri del fair play financer i l’ajust dels comptes a final de temporada. Si hi afegim la poca musculatura econòmica que el Barça té per contractar recanvis en la plantilla, la necessitat de desprendre’s de determinades figures, la impossibilitat de fer front a fitxes sobredimensionades, el fantasma dels deutes contrets i per contraure (amb les famoses palanques) o el fracàs de públic en el trasllat dels partits a l’Estadi Olímpic, la situació es dibuixa com una completa barrabassada institucional i esportiva, amb tambors llunyans en forma de moció de censura.

Mentrestant, el futbol femení continua en auge i la directiva s’acull als seus èxits per intentar oblidar (i fer oblidar) la gran decepció del primer equip masculí. És l’única secció del club autosuficient i la que més trofeus acredita, amb una superioritat increïble en la lliga domèstica (imbatudes aquesta temporada, amb 167 gols a favor i 10 en contra), amb la recent exhibició en la Copa de la Reina i amb dos Champions League en els últims tres anys. Avui arriba una cita crucial, la gairebé definitiva batalla pel ceptre europeu en la repetició de la final del 2022, perduda llavors amb el rival d’avui, el totpoderós Olympique de Lió. Un partit apassionant entre els dos millors equips dels últims 20 anys.

Des que Markel Zubizarreta es va fer càrrec de la secretaria tècnica, el 2017, l’ascensió del Barça femení ha sigut fulgurant. Des dels èxits al terreny de joc fins a l’encimbellament social, amb reconeixements individuals (Putellas, Bonmatí) i col·lectius (la medalla d’honor del Parlament de Catalunya, per exemple), i amb la definitiva implantació en l’imaginari col·lectiu de la dignitat de l’esport femení. N’hi ha prou de citar dues xifres. El rècord mundial del 2022 al Camp Nou, amb l’assistència més gran a un partit (91.648 persones), o la xifra històrica de 40.000 aficionats culers que viatgen a Bilbao per a la final, en el desplaçament blaugrana més gran en tota la història del club. Tot i així, no és or tot el que lluu. Zubizarreta, sense anar més lluny, va deixar el club per motius personals, però també, després de la segona Champions, per les ingerències de la directiva i per les retallades pressupostàries. Laporta i la seva junta s’agafen a l’excel·lència del femení com a clau cremant, però no sembla que figuri entre les seves prioritats, més enllà de pujar al carro de la victòria. La recent renovació d’Alexia Putellas, aquesta mateixa setmana, és una notícia excel·lent, però, com va afirmar Aitana Bonmatí el 2023, "encara queda molt camí per recórrer". En el Barça i en el futbol femení en general. En equitat, en respecte institucional o en reconeixement econòmic.