Editorial
Palestina entra en campanya
La política de les emocions convertirà en material de propaganda qualsevol declaració que ho permeti
La sesión de la Asamblea General de la ONU en la que se ha votado una resolución sobre el estado palestino, este viernes. /
El reconeixement per Espanya de l’Estat palestí és un gest una mica més que simbòlic, llargament anunciat i concordant amb l’estupor i solidaritat de l’opinió pública davant la destrucció desencadenada a Gaza per Israel en resposta a l’atac terrorista de Hamàs del passat 7 d’octubre. Però és discutible el moment triat per fer el pas –l’inici de la campanya electoral de les europees– i no es pot obviar la repercussió que pot tenir en l’àmbit de la relació amb els Estats Units, fins i tot després de la visita que el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, va retre fa uns dies al Departament d’Estat per donar compte de la decisió que pensava adoptar el Govern.
El fet que Noruega i Irlanda acompanyin Espanya en aquesta decisió no disminueix les conseqüències que pot tenir, tot i que siguin nombroses les raons de justícia històrica per reconèixer Palestina. No per la reacció més que previsible de les autoritats israelianes, ni perquè es pugui assimilar el reconeixement a una manera d’"atorgar una medalla d’or als terroristes de Hamàs", com ha dit el ministre israelià d’Afers Exteriors, Israel Katz, sinó perquè el reconeixement de Palestina com a Estat en el si de la comunitat internacional és un element divisiu a la Unió Europea (només nou països ho han fet fins ara). I són especialment rellevants les reticències de França i sobretot d’Alemanya de plantejar-se a curt termini el reconeixement per raons diferents, però coincidents grosso modo amb les dels EUA.
Alhora, no s’ha de menysprear el fet que com més països reconeguin Palestina, més versemblant serà la progressió cap a la solució dels dos estats, única fórmula que, amb totes les dificultats que es pot imaginar, pot cancel·lar el llarg i sagnant conflicte palestino-israelià.
Tot i que tampoc es pot ometre el fet que aquest desenllaç de la crisi només serà possible si els Estats Units, el gran valedor d’Israel, es compromet a no regatejar esforços perquè tiri endavant, si forces moderades ara en minoria piloten el Govern israelià i si les faccions palestines moderades controlen amb eficàcia la situació a Cisjordània i Gaza. O el que és el mateix, és necessari l’hipotètic consens europeu que recolza l’existència de dos estats, però està lluny de ser suficient.
Discutir serenament de tot això durant la campanya que ara comença serà segurament impossible. El recurs a la política de les emocions tendirà a simplificar els debats i a convertir en material de propaganda qualsevol declaració que ho permeti. Si el reconeixement de l’Estat palestí per 143 dels 193 membres de l’ONU ha sigut insuficient per contenir el progressiu agreujament del conflicte palestino-israelià i per posar d’acord per una vegada els cinc membres permanents del Consell Seguretat, és evident que res canviarà quan el dia 28 tres països més reconeguin Palestina.
Però amb totes els reserves sobre l’oportunitat del moment i les conseqüències que se’n derivin, potser tingui algun efecte a la llarga l’acumulació de capital polític perquè es consagri la solució dels dos estats, tan humana i estratègicament necessària.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.