Richard Ford
Normalitat tremenda
/
Cada dia en què no passa gran cosa, o res que no impedeixi el seu transcórrer, i seguim sobrevivint, es va gestant una cosa que pot anomenar-se una normalitat tremenda. Normalitat perquè la vida produeix una successió invariable de mals i bons moments, i tremenda perquè al cap del temps aquesta acumulació adquireix proporcions formidables, que com tot el que és gran, sorprèn. Hi vaig reparar quan vaig començar a llegir Sé mía, potser l’última novel·la que Richard Ford consagri al seu personatge més cèlebre, Frank Bascombe. En aquesta entrega, mentre el protagonista repassa els grans esdeveniments de la seva existència, i davant d’altres nous, s’adona de fins a quin punt els desenganys i la felicitat aprenen a conviure en una mateixa persona sense que cap dels dos sigui definitiu.
La quotidianitat de Bascombe promet hores anodines i felices, esquitxades de tant en tant per un fet calamitós, el destí del qual és a la fi quedar enrere, tot i que deixant-hi una marca. Amb el seu estil una mica desolat, melancòlic, mai desproveït d’humor, l’escriptor nord-americà teixeix el retrat d’una persona comuna, en el seu cas el nord-americà mitjà. No és fàcil abordar un individu així. Però entre la minuciositat dels personatges i els conflictes comuns que s’estableixen entre ells, ell aconsegueix que ho sembli.
Frank Bascombe és la classe de persona que té problemes amb els altres i problemes amb si mateix, i, no obstant, cap somni o ambició que va poder tenir i no va assolir, el converteixen en un ésser taciturn, pessimista, devastat per dins. Viu amb la certesa que és massa tard per a moltes coses, o per a gairebé tot; i, no obstant, encara batega en ell l’esperança que acabi passant una cosa il·luminadora. D’aquesta forma, amb una desoladora senzillesa, Ford construeix la complexa vida d’algú en qui es poden reconèixer milions de lectors, éssers amb el cap fora de l’aigua, molts dies a la deriva, admirats de com aquest escriptor és capaç de reconstruir centímetre a centímetre la vida ordinària, aquesta tremenda normalitat en la qual ens instal·lem cadascun de nosaltres.
