¿Però Serrat no el tenia?

Ningú mereix més aquest premi que Serrat. Per la seva qualitat, per la seva trajectòria, per la seva projecció, per la seva naturalitat, per la seva senzillesa, però, molt especialment, per saber expressar en veu alta els nostres sentiments més íntims, des de la passió pel futbol passant per l’amor o la rebel·lia davant les injustícies. I tot això s’inclou en una sola persona que després de dècades d’èxits no s’ha divinitzat i continua posant-se al telèfon amb gairebé tots, per no dir amb tots.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Acostar-se a Serrat és una bona operació d’imatge per a la malmesa monarquia espanyola, falta de recuperar la centralitat política, social i cultural que va tenir en els primers anys de la restauració. Millor Serrat que els marichulos de Sanxenxo amb els quals es fa l’emèrit o els convidats al casament de l’alcalde de Madrid amb una parenta llunyana també de l’emèrit.

I és bo també per a Serrat, que està tenint la immensa sort de retirar-se recollint l’afecte del públic, dels crítics i també d’aquests canònics de "les arts" que han trigat dècades a reconèixer el que representa per a la música, o sigui, per a la cultura. Tenir un concepte ampli és més necessari que mai perquè la cultura no és altra cosa que el que tenim en comú i cada vegada hi ha menys coses que tenim en comú, i els Serrat són més necessaris que mai. Visca Serrat i visca la música que, a més de tenir qualitat, uneix la gent.