Editorial
Israel i l’Iran juguen al fil de la navalla
A gairebé tothom li interessa que l’intercanvi de cops directes entre els contendents continuï limitat
La temuda escalada sense control al Pròxim Orient continua refrenada, o per desinterès real d’arribar al xoc obert entre els dos principals contendents, l’Iran i Israel, o per l’efectivitat que puguin tenir les pressions externes que estan rebent. L’atac amb drons a la ciutat iraniana d’Esfahan, que acull la principal instal·lació del programa nuclear de la república dels aiatol·làs però sense prendre-la pel que sembla com a objectiu, no és la represàlia contundent a l’onada de míssils i drons iranians sobre Israel, al seu torn resposta a l’atac sobre dependències diplomàtiques iranians a Damasc, que reclamava l’ala més dura de l’Executiu de Benjamin Netanyahu. "Decebedor", ho ha qualificat el ministre de l’Interior, Itamar Ben-Gvir, en una valoració que, d’altra banda, diu més sobre l’autoria de l’atac que la negativa (habitual) d’Israel a atribuir-se una acció armada fora de les seves fronteres o les afirmacions de l’Iran que la responsable és l’oposició interna.
Per més que Teheran hagi restat importància a l’episodi, Washington hagi reiterat que no té res a veure amb l’operació i el Govern de Netanyahu guardi silenci, aquesta successió d’esdeveniments fins ara semblen acuradament mesurats de cara tant a l’opinió internacional com als equilibris interns de cada un. Fins al moment les accions que s’han intercanviat directament Israel i el règim dels aiatol·làs destaquen per la seva contenció davant la matança feta fa sis mesos sobre civils i militars israelians pel seu satèl·lit Hamàs i la resposta a sang i foc de l’Exèrcit d’aquest país sobre Gaza.
De moment, la hipòtesi segons la qual Israel estava disposat a no actuar contra l’Iran si a canvi els Estats Units acceptaven que Israel desencadenés la diverses vegades posposada escomesa contra la ciutat de Rafah no s’ha confirmat encara. Per a la Casa Blanca resulta tan inassumible donar suport a la pretensió de Netanyahu de desencadenar una operació a gran escala contra l’Iran com guardar silenci si l’Exèrcit israelià porta a la pràctica el seu pla per a Rafah, on s’amunteguen un milió i mig de persones en condicions de vulnerabilitat extrema. En els dos casos, la progressió de l’escalada seria difícilment evitable. I tots els esforços de la comunitat internacional estan bolcats a evitar-ho.
El desenllaç de la sessió del Consell de Seguretat en la qual els EUA es van quedar sols al vetar el reconeixement de Palestina com a Estat de ple dret mostra que l’Administració de Joe Biden s’obliga a observar una màxima cautela. El perill que Netanyahu s’escapi en qualsevol moment de la tutela fins ara parcialment efectiva de la Casa Blanca pot erosionar encara més la carrera de Biden cap a la seva reelecció. Perquè no hi deixa d’haver elements que es conjuren contra la relativa contenció que s’ha mantingut fins ara. La guerra s’ha convertit per a Netanyahu en el millor instrument per retardar sine die la convocatòria electoral i, per als seus socis més extremistes, en el mitjà ideal per portar a la pràctica un programa expansiu que faci impossible l’Estat palestí. Alhora, el conflicte és per als intermediaris de l’Iran a la regió –Hamàs, Hezbol·là, els houthis– la seva raó de ser, una manera d’atraure voluntats en una part important del món islàmic. La regió camina sobre el fil de la navalla i cada intercanvi de cops l’allunya de la desescalada real que el món espera.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
