La violència que s’acarnissa amb els fills

En conjunt, les dades són les pitjors des del 2013, l’any que va començar a comptabilitzar-se els casos de violència masclista. Tot i que, com la resta d’indicatius referents a qualsevol altra manifestació d’aquest fenomen, a l’hora d’interpretar les estadístiques s’hagi d’incorporar també l’efecte d’aflorar i identificar successos que en un entorn de menys conscienciació passaven desapercebuts. Hi ha frases que, com les males herbes, es resisteixen a desaparèixer. Que, tot i que el seu eco és llunyà, continuen reproduint-se. Aquell "l’he matat perquè era meva" o "et pegaré on més mal et fa". Totes dues se solapen per perjudicar els més desprotegits. Costa entendre el mecanisme psicològic que porta un pare a matar els seus fills. Per això, perquè és terrible, incomprensible, dolorós i indignant, cal posar-lo al centre del debat. En aquesta qüestió no caben trampes dialèctiques ni estratègies partidistes. Tota la societat, totes les institucions s’han de bolcar en la protecció dels infants.

"És hora de començar a pensar en termes d’estat d’alarma", apuntava ahir en aquest diari Sonia Vaccaro, la psicòloga que va encunyar el terme "violència vicària". Per aquesta expressió s’entén tot aquell mal que el maltractador infligeix als seus fills per provocar el patiment de la mare. Els infants es converteixen en un simple mecanisme de tortura. És la deshumanització última, la ceguesa absoluta. Tot i que cada cas respon a una o diverses problemàtiques, en aquesta creixent virulència hi ha un context social que no pot obviar-se: l’avenç feminista. Els èxits en la igualtat estan produint una reacció als sectors més retrògrads. Una resistència que no sempre és espontània. L’extrema dreta alimenta un viver de vots victimitzant els homes, aprofitant la incertesa econòmica i assenyalant les dones com a culpables de tots els mals. Utilitza missatges que exalten l’homenia, que assenten l’autoestima en el domini. És alguna cosa més que una estratègia política contra l’esquerra: és un verí per a la convivència. I, ara sabem, tràgicament sabem, fins a quin punt és letal.

Espanya ha aconseguit dotar-se d’un robust i avançat marc legal per combatre la violència masclista. Ara falta que el conjunt de la societat assumeixi el seu total significat. Els que han d’aplicar les lleis, en primer lloc. Sense tebieses. I amb la seguretat que els infants han de passar al davant de qualsevol consideració. El règim de visites és, sens dubte, un punt clau a revisar. Davant el dret d’un pare violent a veure el seu fill ha de prevaler el dret a la protecció del nen. Ampliar i aprofundir els mètodes d’anàlisi de cada situació és una prioritat. Hi ha massa vides en joc.