Oliver, Benji (i Àlex Cardona)

Em crida l’atenció que, com quan jo la veia de nen, no repari en alguns excessos. El primer té a veure amb la longitud del camp. S’han publicat estudis universitaris impulsats per estudiants de física: van arribar a la conclusió que el terreny de joc feia 18 quilòmetres. Això, és obvi, no li estranya al meu fill (al cap i a la fi, un dia d’agost a aquesta edat dura més que cinc anys adults), com tampoc ho fa la potència dels xuts: altres càlculs han fixat que un xut d’Oliver pot acostar-se als 12.960 quilòmetres per hora, i depassar més de 10 vegades la velocitat del so. Per a un nen, la velocitat del so són els seus llavis frunzits quan musiquen el vol d’un avió de paper.

Penso com escalen, i articulen, el món un adult i un nen. I ho faig perquè he llegit un llibre deliciós, intel·ligentíssim i hilarant, titulat Revelacions d’un pare d’estar per casa, d’Àlex Cardona (Eumo Editorial).

Cardona aconsegueix transmetre per què és especial aquesta estranya oportunitat que tenen els pares novells: veure-ho per segona vegada tot per primera vegada. Constatar que de la mateixa manera que "jugar un futbol fàcil és el més difícil que hi ha" (Cruyff, el filòsof), no hi ha pregunta més difícil de contestar que la més senzilla (per posar un dubte genuí que es pot llegir com un insult letal: "¿Aquest senyor és un pallasso o un senyor disfressat de pallasso?").

Preguntes

Els nens, terroristes i poetes, li diuen, assenyalant un mapa del Pallars Sobirà: "¿On és l’estiu?". Si Cardona els xiuxiueja si li guarden un secret, ells es miren les butxaques i pregunten: "¿On?". Segons el pare, un aprèn de què va el món gràcies a l’economia de les butxaques, quan pot atresorar més del que pot carregar a les dues mans. Davant un rellotge molt aparatós, els nens, no pervertits per certa idea d’èxit, pregunten: "¿És tan car perquè va més ràpid que els altres?". Descobreixen així el llenguatge, el sistema econòmic, el cor humà. Descobreixen que "de la indignació sorgeix la dignitat".

El millor és que també ho descobreix el pare, que aprèn que el present és una acumulació de passats. I que de la mateixa manera que algú que té 20 tomàquets, també en té tres i sis i nou, una persona amb 20 anys recorda què sentia en totes les edats anteriors.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El pare, atribolat però reflexiu, també es fa preguntes, metafísiques, mundanes o les dues coses. Per exemple, ¿on van les cartes que els nens envien als Reis Mags? El dubte té substància i en aquest ressona la pregunta que li fa Holden Caulfield al taxista a El vigilant al camp de sègol: "¿On van els ànecs de Central Park a l’hivern?".

No revelarem la resposta. Cal llegir aquest llibre sobre tot el que passa fins que a la velocitat del so no hi arriba un avió de paper, fins que un avió de paper deixa de ser un avió per ser paper. Però sí que direm que disfrutar d’aquest llibre, o tornar a veure Oliver i Benji , és recalibrar l’escala dels mapes, les preferències de les emocions, cert sentit de la vida.