Un creixement amb llasts

Hi ha diversos motius. En primer lloc cal recordar que, durant la pandèmia, l’economia espanyola es va enfonsar més que l’europea i, per tant, ara té més marge per recuperar-se. En segon lloc, hi ha el pes dels diferents sectors econòmics, que ara estan beneficiant l’economia espanyola. El turisme, per exemple, està creixent molt després de la pandèmia i a Espanya representa el 12% del PIB. En canvi, la indústria, que té menys pes, està més estancada, amb l’impacte dels alts preus de l’energia i els problemes de la cadena de subministrament. La situació a Alemanya és l’oposada, té molt menys turisme i molta més indústria. En tercer lloc, Espanya té menys dependència de països en guerra o amb tensions comercials, com és el cas de Rússia i Ucraïna, o amb una economia menys pròspera, com és el cas de la Xina. En quart lloc, influeix la política econòmica més basada en l’increment de la despesa pública en el cas d’Espanya, en comparació amb altres països com Alemanya, que tenen una política econòmica més restrictiva. En anys de debilitat econòmica, la despesa pública més gran és un antídot contra la recessió. També hi ha un altre aspecte per tenir en compte i és que l’economia espanyola tradicionalment ha anat amb retard tant en les recessions com en les expansions. És a dir, triguem més a patir les conseqüències dels anys amb economia feble i després triguem més a recuperar-nos. Podem recordar, per exemple, el president Zapatero el 2007, quan l’economia europea va començar a desaccelerar-se i l’espanyola continuava creixent i va manifestar: "Ja hem superat Itàlia, i superarem també França en renda per càpita". Poc després va començar la crisi econòmica global, que va tenir efectes més perjudicials a Espanya que en la majoria de països europeus.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Malgrat l’elevat creixement no s’ha d’oblidar que l’economia espanyola continua frenada per diversos problemes estructurals crítics. Els més importants tenen a veure amb el benestar. D’una banda, l’atur continua sent dels més alts d’Europa, després de Grècia, especialment entre els joves. La precarietat laboral i els contractes temporals són elevats, cosa que contribueix a la inestabilitat econòmica de moltes llars. El dèficit públic persistent i el deute públic, que supera el 107% del PIB, són una llosa que complica la gestió de les polítiques econòmiques futures. La productivitat laboral és baixa comparada amb la d’altres països europeus, i en els últims anys s’està reduint, sobretot per la inferior inversió en tecnologia i formació. I també hi ha altres reptes que compartim amb la resta d’Europa, com la desigualtat, l’envelliment de la població i la baixa taxa de natalitat, que compliquen la sostenibilitat de l’estat del benestar en temes com la despesa social, la sanitat i les pensions.

De tot això, en podem treure diverses conclusions. La primera és que no s’han de llançar les campanes al vol. La segona és que hem de treballar molt per mantenir l’impuls actual i assegurar-lo a llarg termini. Com va dir Winston Churchill, "l’èxit no és definitiu i el fracàs tampoc". Això implica humilitat i corregir les debilitats estructurals: invertir més i millor en educació, innovació, digitalització i tot el que contribueixi a impulsar la productivitat perquè ens basem menys en els baixos costos, que al final impliquen salaris més baixos i precarietat. I corregir desigualtats a través de la fiscalitat i la despesa pública. Però és crucial millorar la productivitat també en el sector públic, per guanyar eficiència i reduir el dèficit i el deute públic. Aquest és el camí per mantenir el dinamisme econòmic actual i establir les bases per a un desenvolupament sostenible i equitatiu.