Editorial
Gaza, mig any de destrucció
La disposició a obrir un pas per a l’ajuda humanitària hauria de ser alguna cosa més que una concessió a Biden
L’erosió de la imatge internacional d’Israel, al fer mig any de l’atac terrorista de Hamàs i els símptomes de desestabilització al Pròxim Orient són les dues conseqüències immediates de l’estratègia de terra cremada aplicada a la Franja de Gaza pel primer ministre Benjamin Netanyahu. De l’aval dels Estats Units i altres potències occidentals al dret d’Israel a defensar-se després de la massacre comesa per Hamàs s’ha passat a una pressió cada vegada ms gran perquè cessi la matança de la població civil palestina, flueixi l’ajuda humanitària i es donin les condicions perquè Hamàs alliberi els ostatges en el seu poder i Netanyahu excarceri palestins en el seu poder. El càlcul de riscos d’una extensió de la crisi a tota la regió a causa l’ubic paper de l’Iran en el conflicte ha deixat de ser teòric. S’ha passat als atacs de Hezbol·là, la subsegüent resposta israeliana en forma de bombardejos contra objectius al Líban, les operacions entorn del Iemen i contra Síria i, com a resultat final, una implicació cada vegada més efectiva de l’Iran en la crisi.
La pressió creixent de Joe Biden sobre Netanyahu respon a aquesta degradació de la seguretat regional tant com al gir de l’opinió pública a escala global i, especialment, entre l’electorat demòcrata, cada vegada més en desacord amb el suport incondicional a Israel. El propòsit inabastable del primer ministre de no aturar les operacions fins a l’aniquilació de Hamàs ha portat Israel a una situació indefensable davant la comunitat internacional, el manté lligat de mans pels seus aliats del sionisme confessional d’extrema dreta i ha fet que el seu índex d’acceptació estigui per sota del 30%.
Al mateix temps que a Jerusalem i Tel Aviv es repeteixen les manifestacions per demanar la convocatòria d’eleccions, creixen els riscos que el contagi de la crisi gaziana desbordi els límits de la Franja. Si els atacs houthis contra vaixells de càrrega al mar Roig van posar en risc el comerç mundial i van fer témer una escalada dels preus de l’energia, la mort de diversos funcionaris iranians i un general de la Guàrdia Revolucionària en un bombardeig a Damasc suscita iguals temors per les dimensions que pot tenir la resposta dels aiatol·làs. La república islàmica amenaça per primera vegada d’entrar en acció directament i no mitjançant el recurs a patrocinats seus, com ha passat fins ara.
La disposició de Netanyahu a obrir el pas d’Eretz perquè flueixi l’ajuda humanitària, fruit d’una exigència en veu alta de Washington després de l’atac contra un comboi de l’ONG de José Andrés, hauria de ser una mica més que una mera concessió davant l’embafament de Biden pel caire de la situació a Gaza. Les veus a favor del reconeixement de l’Estat palestí no deixen de créixer, els Estats Units i la Unió Europea han manifestat que l’única sortida equilibrada del conflicte és la solució dels dos estats i que qualsevol desviació d’aquest objectiu no farà més que enquistar la crisi. No només per a la comunitat palestina, sinó també per a Israel, l’existència del qual en pau depèn tant del seu paper central al dispositiu de seguretat al Pròxim Orient dissenyat pels EUA com de la seva acceptació de les regles bàsiques de convivència que regeixen per a la comunitat internacional, inclòs el compliment de les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
