Una dependència silenciosa

Les benzodiazepines van ser concebudes com un tractament puntual, idealment limitat a un màxim de tres mesos. La pràctica habitual, però, ha normalitzat l’excepció. Vuit de cada deu pacients de Catalunya han rebut prescripcions amb una durada de tractament superior a les quatre setmanes, cosa que alimenta l’ús crònic del fàrmac. La tolerància (necessitat d’augmentar la dosi per mantenir l’efecte) i l’addicció són el revers d’uns fàrmacs que, en teoria, es recepten per millorar la qualitat de vida.

Les xifres dibuixen un perfil dels qui en consumeixen més: es tracta de dones entre 45 i 64 anys. És fàcil entreveure l’embolic de problemes socials, familiars i emocionals en què se senten atrapades. Per a elles, una recepta no deixa de ser un pedaç ràpid i barat, una manera al seu abast per tirar endavant amb una vida que se’ls ha tornat hostil. Les pastilles, però, no poden substituir l’acompanyament psicològic. Convertir l’angoixa en una qüestió exclusivament farmacològica invisibilitza les arrels reals del patiment. El cost d’aquesta medicalització excessiva és l’addicció (l’abandonament brusc produeix un efecte semblant a l’abstinència) i una sèrie d’efectes secundaris que incideixen tant en la vida personal del consumidor com en la societat en general. Les benzodiazepines generen somnolència diürna, cosa que fa augmentar el risc de caigudes en la gent gran, i estan relacionades amb un risc més alt de demències. A tot això s’hi afegeix l’impacte que tenen en la conducció i la interacció amb l’alcohol.

Espanya és el país del món que consumeix més aquests fàrmacs. Una descoratjadora realitat a la qual també se suma una dimensió inquietant: el tràfic il·legal. El testimoni de consumidors i les operacions policials delaten un mercat negre de benzodiazepines, tant a petita escala (persones que es dediquen a la venda al detall) com traficants que en mouen grans quantitats. En aquest mercat paral·lel, les capses adquirides en farmàcies per tres euros s’arriben a revendre per cinquanta. Un negoci que s’aprofita de l’addicció personal i de la fragilitat del sistema de control.

Catalunya està fent esforços per reduir unes xifres de consum alimentades per la cultura de la immediatesa i la falta de recursos alternatius. En l’atenció primària s’hi comença a introduir la figura del referent de benestar emocional i s’hi promouen tallers de relaxació, activitat física i teràpies d’acompanyament. Són passos necessaris, però el repte no és únicament mèdic, sinó que implica un canvi cultural i polític. La salut mental no es resol només a cop de recepta. La soledat i la precarietat no s’anestesien amb fàrmacs i el benestar requereix recursos i comunitat. S’han de transformar les condicions que l’erosionen, i no limitar-se a invisibilitzar el problema amb alleujaments immediats i dependències a llarg termini.