Eix nacional, eix ideològic

Dues coses semblen clares en aquests preàmbuls boirosos de les eleccions, on encara tot pot passar: la primera, que el binomi Illa-Puigdemont serà l’eix central sobre el qual pivotarà la campanya; i la segona, que el president no el decidirà el resultat d’un candidat o d’un altre, sinó les aliances que pugui teixir. És a dir, no n’hi haurà prou amb guanyar les eleccions, també caldrà dominar l’art dels pactes, sense els quals no hi haurà govern. I en aquest punt, caldrà saber quin dels eixos, l’eix nacional o l’eix ideològic, prevaldrà a l’hora de possibilitar-lo. Aquesta clau, que sempre té molt de pes en les eleccions catalanes, obligarà a uns aclariments incòmodes que a hores d’ara no semblen propers, a excepció dels Comuns, que opten per l’eix ideològic i només visualitzen un tripartit amb ERC i el PSC. De fet, han vetat expressament Junts i, evidentment, no tenen res a fer amb el PP; de manera que les seves posicions són clares i rotundes. Però, clarificada la posició dels Comuns, la resta és tot bromós.

D’entrada, la primera incògnita és la del PP, que amb seguretat incrementarà els seus vots, no endebades s’endurà una part del pastís de Ciutadans. En aquest cas, segons com siguin els resultats, Alejandro Fernández podria marcar-se un Barcelona i facilitar la investidura d’Illa, assumint l’eix nacional, en la seva versió espanyola. Però aquesta possibilitat xoca amb l’agressiva campanya del PP contra el govern de Sánchez, i amb el seu somni humit que les catalanes comportin unes noves eleccions generals. La segona incògnita és el mateix PSC, que ha de fer nombrosos equilibris entre la seva tendència al tripartit i la seva necessitat de mantenir el govern de Sánchez, no endebades, si Puigdemont guanyés les eleccions i un tripartit amb ERC li negués la investidura, semblaria difícil mantenir els acords amb el PSOE. Catalunya és clau per als socialistes espanyols, perquè és la única plaça forta que els queda a l’Estat, però, alhora, també resulta clau mantenir els vincles amb Junts, que al seu torn manté el govern de Sánchez. Alhora, Salvador Illa podria deixar-se investir a la manera Collboni, amb l’abstenció del PP, si sortissin les sumes, però seria un escàndol més gran que el de Trias si el guanyador fos Puigdemont. En resum, el PSC estarà sotmès a unes proves d’estrès tan considerables que no permeten fer prospectives.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però la gran incògnita que haurà de ser aclarida abans de les eleccions serà la del pacte Junts-ERC, perquè d’això depèn la tendència del vot d’una part considerable dels ciutadans. I aquesta incògnita, que és la més important per aclarir el panorama, resulta també la més difícil de respondre, atesa l’experiència del darrer acord de govern i les males relacions de les dues formacions. Què farà ERC? Prioritzarà l’eix ideològic com ha fet els darrers temps i facilitarà un acord tripartit si guanya Illa? És a dir, els republicans estan disposats a fer president Salvador Illa? I gosarà fer-ho si Puigdemont guanya? O, en cas contrari, prioritzarà l’eix nacional, oblidarà les velles rancúnies i facilitarà una presidència amb Puigdemont, a qui a hores d’ara consideren el seu principal adversari? No oblidem que fins i tot han forçat el calendari electoral per dificultar el retorn de Puigdemont, de manera que investir-lo president, si ho permeten els resultats, serà un gripau enorme per a l’estómac republicà. Però, està disposat a negar-li la presidència si guanya? I pel que fa a Junts, que ha deixat clara la priorització de l’eix nacional, té alguna altra opció a part de governar amb ERC, malgrat les moltes ofenses que ha acumulat? En tot cas, no sembla possible imaginar un acord amb el PSC, amb un Illa situat a la branca més espanyolista del seu partit, i no hi ha ningú més en el panorama, a excepció d’una CUP gens confiable que acostuma a deixar tothom a l’estacada.

Vist amb aquesta perspectiva, és evident que ERC i Junts hauran de ser clars en la seva estratègia de pactes, especialment ERC, que fins ara ha practicat una ambigüitat calculada entre l’eix ideològic i l’eix nacional. Però és una ambigüitat que no podrà mantenir, perquè Puigdemont imposarà el relat Catalunya-Espanya des del primer minut, i obligarà a prendre posicions. Les eleccions donaran un guanyador, però els pactes faran un govern, i a hores d’ara, tot és possible.