Gàrgoles

Una essència líquida

1
Es llegeix en minuts
Manifestació de l11 de Setembre

Manifestació de l11 de Setembre

En una ràpida enquesta que no té cap valor demoscòpic, però que em serveix per copsar el sentiment de molta gent, si més no de la gent que va propiciar les ànsies del procés, des de la més noble, genuïna i naïf predisposició a la independència, aquella gent que va formar part de la cadena humana, que cada 11 de setembre seguia les indicacions dels organitzadors en una mena de gimcana anual, aquella gent que va decidir anar als col·legis l’1 d’octubre i que va viure amb eufòria els breus segons de la declaració i, després, el desconcert i la ràbia de tot plegat, en una enquesta, així doncs, em trobo més aviat amb una pregunta que no pas amb una resposta. ¿I què han fet els altres? I encara una altra pregunta: ¿Hi podem confiar o què? Ben al contrari, pensen que Puigdemont sí que farà coses i que el sol fet que es planti no pas a Elda, sinó, posem per cas, a Castelló d’Empúries (que també era bisbat i també té una catedral) serà un revulsiu que els farà reviure aquella somni col·lectiu després convertit en malson.

En aquesta enquesta casolana, el programa no importa ni gens ni mica. De fet, l’únic programa que llegiran (¿que en tenen, els altres, de programa?, diuen) és el que no està escrit. Que amb Puigdemont tornaran a ser els que van ser el 2017. Aquest és un actiu polític que el mateix candidat (el president legítim, en el seu argumentari) ha de valorar partint de la base d’una essència líquida. És a dir, no té cap consistència programàtica, sinó sentimental. És probable que la promesa esdevingui una mena d’aglutinador de l’amalgama dels desencisats que, durant aquest temps, han convertit aquell desig incomplert i incomplet en una desafecció creixent envers la cosa pública. L’efervescència de l’anunciat retorn és segur que arribarà a moments d’exaltació patriòtica. Però després ve la pregunta que va més enllà dels gestos i que planteja el neguit clau dels últims temps. ¿Tornem a reivindicar els carrers com a nostres o ens decidim, més realistes, a demanar que siguin ben asfaltats i que s’hi pugui transitar sense excessius sotracs.