Nyu

Just abans d’anar-te’n a dormir, i després d’aquestes petites i innombrables accions que precedeixen el fet de ficar-se al llit, et prens un tros de pastilla. En el meu cas és de color rosa. En uns quants minuts t’adorms, i així fins que transcorren sis hores, i obres els ulls i és un altre dia; vas salvar els mobles. No tens de vegades ni temps a dir-te "m’adormo". Durant mesos vas pensar que aquesta pastilla era la solució a un problema intricat, l’insomni, potser el fantasma més famós del món. No hi ha ningú que no l’hagi vist. L’insomni no es molesta a avançar de puntetes, vol que sentis els seus passos en la foscor. Tot i que primer juga a fer que avivis l’esperança del son. Desitja que t’hi confiïs. Al cap i a la fi, ha sigut un dia dur i notes cert cansament. Hauries de caure rendit. A més, no tens preocupacions, et sents bé. Però no aconsegueixes dormir. Aquesta és la part més desesperant. No tens problemes. Estàs bé. Estàs perfecte. És només que no pots dormir.

Llavors, un dia comences a prendre’t una pastilla. La pastilla és com pressionar un botó amb un dit: al fer-ho, les coses que són fora de lloc el troben a l’instant. Més fàcil impossible. Perquè què hi ha més comú que prémer un botó. La vida pot arribar a ser bastant automàtica en algunes circumstàncies. La normalitat quedava restaurada a l’instant amb la pastilla. No pot negar-se que la idea mateixa és còmoda. Algunes pastilles encarnen la senzillesa màxima i accessible, ja que només cal endur-se-la a la boca, beure i al poc temps els problemes es dissolen.

La novel·la de Pau Luque

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquesta era la meva manera de plantejar la meva relació amb l’insomni, a través de la pastilla rosa. Però vaig començar a llegir Ñu, la primera novel·la de Pau Luque, i a l’arribar a la pàgina quaranta i escaig, la Curiel, una amiga del narrador, deia una cosa que em va doblegar. Intentava la dona resoldre un crucigrama, i li preguntava al narrador, que també es diu Pau: "Bòvid africà de mitjana mida i hàbits migratoris, que habita les planes de l’orient d’aquest continent, dues lletres. ¿Solució?". El Pau responia a l’instant: "Molt fàcil. Nyu". Però no. "¿Com que no? La resposta només podia ser nyu", protestava. "La resposta és nyu, però la solució no", deia la Curiel, argumentant que una resposta no és el mateix que una solució. "Trobar una solució vol dir que tens algun problema a resoldre, alguna dificultat a superar, alguna pregunta la resposta de la qual exigeix donar voltes a l’assumpte. Quan et pregunten per un antílop en un crucigrama i la resposta té dues lletres, no has hagut de superar cap dificultat". Nyu és la solució a un problema que en realitat no és tal, i que ningú pateix. Això és, "no és una solució, és una obvietat, un autoengany".

Aquella nit vaig tancar el llibre per la meitat i, abans de posar-me al llit, vaig ingerir el meu tros de pastilla rosa. Però llavors vaig veure el medicament d’una altra forma. Ja no com la solució al meu insomni, sinó com una fàcil resposta. No vaig tenir temps a pensar res més perquè al cap de pocs minuts vaig caure adormit.