¿De qui és aquest cabell?

Fa dos dissabtes vaig sortir a la terrassa de casa a grapejar la llum del migdia i, de passada, comprovar si plovia. La intempèrie continua sent una eina útil per calcular si necessites o no paraigua. En tot cas, al posar els peus a la terrassa vaig ensopegar amb un tros de melena a terra, llisa i morena. La vaig estudiar amb una barreja d’inútil arrogància i desconcert. "¡Però què és això!", vaig exclamar, necessitat d’opinió indignada. Eren, òbviament, cabells, però ¿com havien anat a parar a la terrassa, i a qui pertanyien? Vaig trucar a la Marta i li vaig dir: "Mira, cabells". Després va sortir l’Hel·lena, que va abaixar la mirada a terra i va obtenir les seves pròpies conclusions: "¡Això són cabells!". Semblàvem genis. A continuació, vam tenir la mateixa reacció: vam mirar cap als pisos de dalt.

Venim d’una llarga ratxa de pisos amb terrassa. Fa vuit anys, gairebé nou, que vivim en primers. En aquest temps hem descobert tota classe d’objectes llançats. Cigarrets, plomes, cagades d’ocell, instruccions d’electrodomèstics, encenedors, calçotets, calces, camises, tovalloles, xupa-xups, suports per a testos, guants, piles, boles de paper… Res d’això ens va proporcionar especial goig, tot i que el dia que va caure la tovallola, olorava tan bé que em vaig dutxar i em vaig assecar amb ella. De vegades m’entristia que no es llancés al buit algun fumador.

Però una melena… Això mai havia caigut. "Els del cinquè", vam concloure sense proves, i, sobretot, sense necessitat de proves. Al tercer viu un matrimoni amic nostre, ella rossa, i ell amb els cabells blancs. Descartats. Al quart i al segon no resideix ningú; descartats també. Al cinquè, en canvi, cada setmana viu algú diferent.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Vam estudiar la idea d’introduir els cabells en un sobre, escriure "¿Són teus?" amb la nostra millor lletra, i deixar el sobre a la bústia, civilitzadament. Quan es va refredar la ironia, vam pensar si no estaríem agitant una espècie de vesper. Així començaven les guerres. ¿I si aquella setmana tocava viure al cinquè a un psicòpata, sensible, a més, a la ironia? "La merda sempre cau cap a baix", va dir la Marta. Cert. "Però unes quantes vegades puja", vaig dir, i vaig citar l’escena de Cinema Paradiso. Teníem les de perdre, així que vaig recollir els cabells i els vaig llençar a les escombraries, mentre recordava un episodi sòrdid que havia viscut una amiga feia anys, quan un dia va trobar un ratolí mort a la seva terrassa. Va fer el raonable, que va ser llançar-lo per sobre del mur, a la terrassa del veí. Va deduir que ell l’havia llançat primer. Al matí següent, el veí va tornar el cadàver. Ella el va recollir i el va fer volar, per descomptat, a la terrassa d’ell. Així durant una setmana, a la tornada de la qual el ratolí no va tornar.

El mateix dia que vam trobar la melena vaig coincidir a l’escala amb una dona rossa i una altra morena. Jo baixava i elles pujaven. Era la primera vegada que coincidíem. Ens vam saludar, mentre jo només era capaç de pensar, mirant la morena. "Un bonic pentinat", mentre ella, mirant-me a mi, potser pensava "Ben escombrat".