‘A-Ba-ni-Bi’: el món és meravellós
Hi havia una vegada un Estat, de nom Israel, que es va presentar al concurs d’Eurovisió. A la dècada dels 70, el va guanyar dos cops. El primer, el 1978, amb una cançó que van cantar Izhar Cohen i el grup Alphabeta. El segon, el 1979, amb una que es deia Hallelujah, interpretada per tres nois molt polits i simpàtics, els Milk and Honey, acompanyats per la solista Gali Atari, també molt agradable i polida. No he dit el nom de la primera cançó. Es deia A-Ba-Ni-Bi i és més que probable que molts de vostès l’hagin cantat i ballat en alguna festa major, perquè El Chaval de la Peca la va versionar en espanyol amb aquesta lletra: "A-Ba-Ni-Bi o-Bo-He-Bev, A-Ba-Ni-Bi quiere decir te quiero amor". La lletra de l’altra guanyadora israeliana no era pas menys interessant que aquesta. Els de la llet i la mel deien: "Alel·luia a tot el món, tothom cantarà Alel·luia, una sola paraula per a un cor ple d’agraïment que proclama que el món és meravellós". Eren uns altres temps, aquells temps gloriosos en què les lletres eren tan innocents, blanques i polides (o simplement idiotes) que no volien dir res o ho volien dir tot, és a dir, es dedicaven a lloar l’amor i la pau universal.
L’Israel del 2024 va decidir que enguany no tocava beneiteria, sinó activisme, i va decidir que la seva futura intervenció a Eurovisió havia de transmetre un missatge polític. Com que les coses estan com estan, els responsables de la Corporació de Radiodifusió Pública d’Israel (KAN) van optar per presentar davant la Unió Europea de Radiodifusió un cant que evoca la matança del 7 d’octubre. La sola presència d’Israel al festival genera des de fa temps molta controvèrsia, però, en els moments actuals, la possibilitat d’un boicot és més estesa que mai. Sobretot entre els països nòrdics. El 2019, un grup islandès neo-punk-sinistre-neo-gòtic-sadomasoquista-de-saló, els Hatari, es van atrevir (atrevir, ¡sí!) a ensenyar banderes palestines durant les votacions. Van haver de sortir cames ajudeu-me de Tel Aviv. Per això, els de la televisió jueva van decidir apostar fort. Parlarem de la pluja d’octubre, van dir. La cançó, October rain, va ser rebutjada perquè les referències als atacs als quibuts i a la massacre del SuperNova Festival ("no hi ha aire per respirar, no hi ha lloc per a mi") eren massa òbvies. Van tornar-hi amb Dance forever, que també parlava dels episodis d’octubre ("balla com un àngel; recordaràs que ballaré per sempre més") i ara han rebut la definitiva aprovació europea amb Hurricane, que és una cançoneta insulsa, però que, en hebreu, per exemple, diu: "No hi ha necessitat de grans paraules, només oracions, encara que veure’t sigui difícil, deixa una llumeta encesa". No ho sé, jo trobo que aquí parlen dels hostatges i que un huracà no és precisament una imatge pacífica. Tan fàcil com hauria sigut tornar a A-Ba-Ni-Bi o-Bo-He-Bev, en versió rap, posem per cas. Era l’única solució plausible per evitar el que molts pensarem mentre Eden Golan, la cantant d’enguany, entona la primera estrofa.
