La picaresca dels lloguers

Fa dècades que molts llogaters de Barcelona viuen desprotegits davant unes lleis que afavorien l’especulació en benefici del visitant ocasional, especialment els turistes. La tendència s’ha corregit amb algunes sancions, però ara que hi haurà lleis per frenar-la de debò caldran mesures perquè l’accés a l’habitatge no sigui un luxe.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La llei d’arrendaments urbans del 1994 va liquidar la tranquil·litat dels lloguers de renda antiga i alhora va fixar una picaresca dels preus i les condicions (sobretot per part dels rendistes i gran tenidors), reforçada per les comissions de les agències i els dipòsits que al final del contracte gairebé mai es tornaven. És un model a mig camí de dues tendències: el liberalisme extrem de països com els Estats Units i Anglaterra, on els lloguers solen cobrar-se per setmana i així s’acaben recaptant tretze mensualitats a l’any, i la regulació civilitzada d’Alemanya, on els drets i deures del propietari –amb detalls tan bàsics com ara llogar el pis net i pintat– limiten l’especulació i donen al llogater una seguretat a llarg termini, és a dir, més benestar social.

La nova llei és un pas important cap a la normalitat, però no n’hi haurà prou. Els propietaris més cobdiciosos ja estan buscant alternatives com ara el lloguer temporal, o treure els pisos del mercat per tensionar-lo més. Si es vol tenir una classe mitjana forta, que faci avançar el país amb més capacitat d’estalvi entre els joves, tard o d’hora caldrà desactivar aquestes noves formes d’especulació. Això, per sort, encara no és Manhattan.